dilluns, 29 de juny del 2009

El puto burka

Mores del món! ja podeu alçar la vostra veu contra la intolerància islamista!

Contra el burka, neix revurka, the reverse burka!



PS: Com veieu aquest ha estat un article ràpid. Però, m'haureu d'admetre que hi sobraven les paraules.

dissabte, 27 de juny del 2009

Tassa, t'estimo


Sí, fins i tot aquesta es pot fer estimar

Us heu preguntat mai quin estrany mecanisme cerebral fa que després d'estar sense evacuar una setmana de vacances, 18 hores de vol interoceànic, tres hores de cotxe des de l'aeroport fins a casa, tot just poses les claus al pany de la porta de casa hagis de llençar les maletes i arrencar a córrer cap a la tassa si no vols cagar-te al rebedor?

PS: Article dedicat a la nostra Comtessa i als seus, ara ja nostres, problemes intestinals.

divendres, 26 de juny del 2009

Catalunya quilla


Els meus pares eren de l'Esbart Dansaire, dels Cors de Clavé, castellers i de la colla sardanista. Què voleu que us digui, a mi només m'agrada el ball de bastons.

Catalunya s'aquilla, n'estic convençut.

Anys enrere, els centres de qualsevol ciutat catalana eren terrenys lliures de quillos, ells ja tenien els seus barris, les seves zones, i el centre era una mena de reserva comantxe on s'hi parlava català i es vestia amb més o menys correcció. Nosaltres no anàvem als seus barris més que per comprar-hi alguna pedra i ells no venien al nostre, a no sé que vinguessin a fer-hi alguna obra o alguna tasca de manteniment. Tot un exemple de simple i equilibrada convivència.

Però d'un temps ençà vinc observant que els centres de pobles i ciutats també estan sent ocupats progressivament per aquest fenomen sociològic que és l'homo quillus.

Castellà mastegat, tall de cendrer al cabell, samarretes estretes, músculs de clembuterol, mòbils amb música a un volum més alt que el radiocasset gegant d'un negre de Queens, caminar desgarbat i xulesc a la vegada, nòvia agafada pel coll, BMW o Audi de color groc canari amb alerons i més tubs d'escapament que l'orgue de la Catedral i un sentit de l'estètica que faria empal·lidir fins i tot a Àgatha Ruiz de la Prada.

Ara, a més, als quillos cal sumar-hi els llatins. Castellà monyes, gorres al revés, samarretes i pantalons talla 10XL, bambes del número 54, una quantitat de joies daurades als dits i penjant del coll que deixen a BA Barracus com a definició del concepte minimalisme, mòbil amb la música a un volum més alt que els mòbils dels quillos —però amb reggeton i bachata—, passejades en ramats i caminar desgarbat com si portessin una molla al cap com els gossets de goma que van dient que sí en els vidres del darrere dels cotxes.

Finalment trobem una fusió dels dos grups. Una mena de quillatins o llatitxoles, producte de la creació de parelles quillo-llatina o llatí-chola.

A què es deu aquest increment de quillos? Per què Catalunya s'està aquillant?

Demogràficament, amb l'allau migratori dels darrers anys s'entén la «llatinització» del nostre país. Però el nivell de procreació dels quillos ha arribat a ser tan baix com els dels catalans...

Significa això que molts catalans s'estan transmutant en quillos? La moda quilla ha arribat a la classe mitjana catalana? Els fills dels catalans de tota la vida estan optant pel quillo-way-of-life?

Els nostres fills seran quillos?

Accepto teories, neng.

Michael JacKKKson tribute

dimecres, 24 de juny del 2009

Spanish Darwin Awards...

Ja hi ha candidat espanyol als Darwin Awards*?


Es un pájaro, es un avión? No, es Super...modelo!

"Los bomberos acudieron y trataron de rescatar al hombre, que estaba desnudo en el balcón, muy nervioso, junto a su perro. Intentaron tranquilizarle mientras desplegaban una escala para rescatarle, pero cuando estaban a punto de hacerlo el hombre se arrojó al vacío con su perro en brazos."
El Periódico, 20/06/2009

Obro els comentaris com a llibre de condol.

* Darwin Awards: Els Premis Darwin premien a aquells qui ajuden a preservar i netejar el patrimoni genètic de la raça humana sacrificant-se de forma estúpida sense haver tingut descendència o en el seu defecte quedar estèrils de forma estúpida.

dissabte, 20 de juny del 2009

Com arreglar la política


«Si supero la prova podré ser regidor...
total, tampoc el necessitaré...»


D'un temps ençà, tothom diu que hi ha un cert desencant dels polítics. 'Desafecció per la política' en diuen, per no dir que n'estan fins la punta de la fava o fins al fons de la figa.

Molt s'ha teoritzat sobre com resoldre aquest problema, i la meva conclusió és que el principal motiu de tenir els polítics que tenim només és un: manca de vocació.

I com ho resolem?

Per entrar a qualsevol organització que exigeixi un cert grau d'excel·lència per ser-ne membre sempre és obligatori superar una prova. Així passa als Latin Kings, als cossos d'èlit de l'exèrcit dels Estats Units i a les fraternitats de les universitats. Només així, els candidats demostren públicament que realment tenen vocació per formar-ne part.

Així que proposo fer el mateix per dedicar-se a la política.

Vols presentar-te d'alcalde del teu poble? Deixa't petar l'ullera (prova només vàlida per heterosexuals).

Vols optar a ser president de la Generalitat? Deixa que el cap el partit contrari prenyi la teva filla (o la teva dona, o la teva mare, en cas de no tenir filles).

Vols ser diputat al Congreso? Mata el gosset dels teus fills o crema l'armari dels productes cosmètics de la teva dona.

Només així sabrem que, rera la teva voluntat de dedicar-te a la política s'hi amaga una sincera i abnegada vocació i voluntat de servir a altri.

divendres, 19 de juny del 2009

Reflexions jurídiques del cap de setmana


Fem una pausa per la publicitat

Que el jutge digués ahir que després de l'acte de masturbació pública del violador de l'Eixample II no hi havia «risc de fuga» em sembla tot un despropòsit.

PS: Disculpeu-me parafrasejar en el títol al company Josep. Tot és producte de la manca d'imaginació habitual dels divendres.

PS2: Com veureu, el meu blog ja llueix el flamant certificat de component de l'odisfera. Una excel·lent creació del company Markutis, feta, segons m'ha confessat, amb la guitarra que regalen amb els cursos CCC.

dijous, 18 de juny del 2009

Sous solidaris de merda


«...i a més em deixo petar el cul si ets una ONG»

Avui he anat —com cada dia un parell o tres, o quatre de vegades— a fer un cafè a la sala on hi tenim la màquina, el què els moderns en diuen office vaja. Allà, a més de la màquina del cafè hi ha una ràdio connectada permanentment a Catalunya Ràdio (sense que jo encara no hagi esbrinat com collons es canvia el dial, aquí la raó de la meva perversió sr. Markutis).

Avui, el «gran» sr. Fuents entrevistava al no menys «gran» sr. Duran, Enric Duran, conegut altrament com «el Robin Hood català» en uns sectors o com «un dels més grans gilipolles que ha parit el nostre petit país els darrers anys» ens uns altres.

En el tros d'entrevista que he escoltat el locutor li ha preguntat si per aconseguir els crèdits de l'estafa, havia hagut de falsejar nòmines.

Resposta: «Bé, el què feia era inflar la nòmina que tenia, perquè com que treballava en una ONG, la meva nòmina era molt baixa».

Ho repetiré: «com que treballava en una ONG, la meva nòmina era molt baixa». I no ha passat res.

Això m'ha fet recordar que uns anys enrere vaig anar a una entrevista de treball per a una ONG d'aquestes importants, de les que fan anuncis per la tele.

Arribats al punt de parlar del sou, el responsable de recursos humans em diu: «el sou és molt més baix que el que tindries ocupant el mateix càrrec en una empresa privada, però cal tenir en compte que som una ONG i demanem un compromís salarial».

Què passaria en canvi si en una entrevista a la ràdio o en una entrevista laboral jo digués: «com que tinc una empresa hostalera, les nòmines que pago són molt baixes», «com que tinc una empresa constructora pago una puta merda enganxada en un pal als meus treballadors», «com que som un supermercat de barri cobraràs menys perquè demanem un compromís contra les grans superfícies comercials»?

Mireu, putos solidaris de merda, d'això que en dieu «solidaritat» vosaltres mateixos en dieu «explotació» en la resta de casos. Així que, veniu aquí i xu-peu-me-la plegats, estafadors. Traieu-vos el dit del cul de la vostra autosatisfacció altruista i aneu-vos-en a cagar.

dimecres, 17 de juny del 2009

Perversions sexuals en un moment de tedi



Agafes el tren.

Intentes en va buscar algun pamflet per llegir, però els prestatges del vagó estan buits. No queda ni un sol diari lliure.

Llavors no et queda més remei que seure i buscar alguna manera de passar l'estona... i deixes anar la imaginació.

La noia del davant no fa mala fila, més ben dit, està molt bona... i te l'imagines despullada...

Al teu cap veus com s''aixeca del seient, s'agenolla al teu davant, et descorda la cremallera dels pantalons i davant de tothom et fa una mamada.

Al compartiment del costat una morena d'uns vint anyets, que fa tota la fila de treballar de caixera en un supermercat, té els mugrons de punta, es recolza de cara al vidre del vagó i t'ofereix un cul al que ets incapaç de renunciar.

Quatre seients més enllà, una dona a tocar de la quarantena, amb vestit jaqueta i amb pinta de treballar a la Caixa, s'arremanga les faldilles i deixa al descobert un cony rasurat, brillant per una humitat que no para de vessar. T'hi aboques i comences a llepar.

Mentrestant, una altra mossa, l'estudiant que hi havia prop de la porta, t'aferra els ous i la cigala per darrera i comença a bombar. Després de dues escorregudes creus que allò no s'aixecarà, però l'estudiant triomfa. De quatre grapes comença a xarrupar, mentre que el noi que seia al teu costat, l'operari de telefònica, ja s'ha tret els pantalons i, amb un samaler de 27 centímetres l'empala pel darrera.

Aviat tot el tren és una orgia. A més m'ha tocat un vagó d'homes i dones de cossos perfectes i d'una fam sexual insaciable i tothom participa a la festa.

Arribats a aquest punt del relat, molts em direu: «Ep Pere! molt bé, ara ja hem mullat els pantalons, però on és aquella ració d'odi, de fàstic, d'escorrialles morals que ens havies promès en obrir el blog

Quan ja has acabat de repassar el potencial sexual de tota la gent del vagó, exhaust per l'esforç de pensar, la teva imaginació perversa ja no té marxa enrera i necessita continuar la bona marxa.

Una senyora del teu compartiment està llegint un Hola. De reüll hi veus les fotos del Cristiano i la Paris. I te'ls imagines follant. T'imagines la Paris llepant-li les pilotes.

Però la senyora passa pàgina, i llavors és la Sonsoles qui xarrupa el samaler del José Luís, que amb camisa i corbata i els pantalons abaixats, fa un míting en un pavelló esportiu.

I t'imagines al José Maria empalant a l'Ana, arrepenjada en una chaise longue.

I al Mariano i a l'Elvira menjant-se polla i cony en un ferotge seixanta-nou. L'Elvira, a més a més, li té posat un dit al cul.

I després veus al Jordi i a la Marta, suats, en una sessió de sexe contra el bufet on hi ha una Verge de Montserrat esquitxada de líquid blanc.

I a la Maria Teresa penetrada incessantment de forma mecànica per l'strap on de la Piedad.

I llavors vomites. Surts del tren i tornes a vomitar.

I penses que la imaginació, desbordada, a vegades pot ser molt i molt cruel.

La propera vegada t'asseguraràs de comprar el diari abans d'agafar el tren.


Nota: Els noms utilitzats en aquest relat són producte de la imaginació de l'autor. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

dimarts, 16 de juny del 2009

«Si yo fuera rico...»



Els darrers dies, el fitxatge de Cristiano Ronaldo per 94 milions d'euros ha ocupat molts espais a la premsa, a les tertúlies de ràdio, de televisió i de bar, als blogs, als fòrums... Debats interessantíssims sobre l'ètica, la moral i la mare que els va fotre a tots.

Però de tots ells em quedo amb la «genial», «original», «mai abans pensada» ocurrència que va tenir la presentadora del programa de la tarda de Catalunya Ràdio: preguntar als oients què farien amb 94 milions d'euros.

Com no podia ser d'una altra manera, a pregunta imbècil respostes imbècils.

Aproximadament un 90% dels oients que van trucar al programa van dir donarien una part dels diners «a beneficiència».

El 10% restant van dir altres imbecilitats com «crear empreses per generar riquesa», «muntar una fundació per ajudar els més desafavorits», «finançar iniciatives solidàries al tercer món», etc.

De tots ells, potser la meitat van dir «no deixaré de treballar, perquè m'agrada la feina que faig» (entre ells la presentadora del programa).

Fills de puta imbècils o fills de puta mentiders.

Si a mi em toquessin 94 milions d'euros l'únic que faria és rascar-me les boles, ara una ara l'altra per evitar la coïssor que provoca un fregament prolongat i continuat a la mateixa zona.

dijous, 11 de juny del 2009

Pa amb tomàquet


Un orgasme gastronòmic

Que el món és subnormal no és cap novetat, i que Espanya encara ho és més és una obvietat incontestable. De proves d'això en tenim cada dia, però n'hi ha una que eleva a la categoria de veritat empírica les meves afirmacions: el pa amb tomàquet.

Durant tres-cents anys, els espanyols s'han dedicat a intentar acabar amb la nostra llengua, amb la nostra cultura, a expoliar-nos, a robar-nos... i de tot el què ens han arribat a prendre els molt capsigranys va i es deixen el pa amb tomàquet, un dels millors plaers gastronòmics que ha parit el planeta Terra.

Si el pa amb tomàquet fos francès, es vendria a les perfumeries. Si fos ianqui, els americans ja l'haurien patentat i els vendrien com a Tomato Bread Queen®™ arreu del món.

Per què no s'ha estès arreu del món aquest nèctar dels sentits, aquesta soma del poble català? Perquè, com ja he dit al principi, el món és subnormal.

Perquè no hi ha excusa, la tècnica no és complexa. El meu veí, que es dedica a seure al portal a mirar les fulles dels arbres com cauen —fins i tot a la primavera— i a enganxar-se els mocs sota l'orella, suca els tomàquets més bé que Miquel Àngel esculpia.

En comptes d'això, els molt tanoques es dediquen a sucar-hi mantega de cacauet o, com en el cas dels espanyols, margarina (no parlo ja dels llocs on, en un afany de superació increïble, et posen el tomàquet en rodanxes sobre el pa; això a l'Aràbia Saudí seria motiu de lapidació pública i tallada de mans i cigala).

Voleu tenir un nen trist? Doneu-li un entrepà de pernil amb pa i margarina. Trist, amargat i, de torna, a més és probable que de gran acabi a Democracia Nacional o a España 2000.

Ep! però no només els espanyols són uns caps de suro... aquí també en tenim. A Catalunya existeix una mena de quintacolumna de la gastronomia, són aquells que al bar sempre es demanen un entrepà amb «el pa sense tomàquet».

Un quintar de tomàquets pel cul, catorze pans de quilo pel nas i setze litres de margarina per la punta de la cigala els fotria jo. Fills de puta. Re-pe-tim-ho: fills de la grandíssima puta que van néixer sense paladar o amb les connexions sinàptiques atrofiades. Aquests són els veritables botiflers, aquests són els grans traïdors a la pàtria!

Com són capaços de renunciar a aquest plaer dels déus?

Jo he vist homes mullant els pantalons i dones relliscant de la cadira en cardar la primera queixalada a una llesca de pa amb tomàquet.

Jo mateix estic patint una erecció que faria empal·lidir al mateix Rocco Sigfredi només de pensar en una bona llesca de pa torrat, ben sucada amb tomàquet, ben amarada amb oli de les Garrigues i lleugerament amorosida amb all.

Però si al bon pa amb tomàquet no li cal ni acompanyament! Si la llesca està ben sucada, ni pernil ni llonganissa li fan falta!

Doncs això, el món és subnormal. I els espanyols encara més.


PS1: Haurien d'afusellar públicament a tots els que, en comptes de sucar el tomàquet, «pinten» el pa amb un pinzell amb una mena de puré de tomàquet triturat. Ep! que això ho he vist fer en més d'un bar i de dos.

PS2: A Catalunya he vist molts monuments a la sardana, als castellers i fins i tot al ball de bastons. Fins quan haurem d'esperar a veure el monument al pa amb tomàquet a cada poble català?

PS3: Vinga va, fills de puta, ara aprofiteu aquest article per criticar els mestres.

dimecres, 10 de juny del 2009

Vaga de mestres de 3 hores



En el món de l'administració pública —com és el cas del sistema educatiu— la vaga d'avui de tres hores té un altre nom la resta de dies de l'any: «esmorzar».

La diferència és que avui hi han pogut anar tots junts.

dilluns, 8 de juny del 2009

Fer-se un estirat japonès té premi


Fer-se un estirat japonès té premi

Benvolgudes amigues,

després de la gran oferta del bukkake de iogurt el meu centre d'estètica preferit torna a la càrrega amb una nova promoció que us deixarà els pèls depilats de punta.

Sí amigues meves, si us feu un estirat japonès us regalen unes planxes. Però ull, observeu atentament les dues condicions necessàries per poder optar a aquest premi:

1. Japonès: Ha de ser necessàriament japonès, no coreà, no xinès. Cal anar molt en compte perquè confondre'ls és molt fàcil. Els tres fan cara d'estar-se adormint i possiblement ho estiguin fent.

2. Estirat: Sí noies, cal que el japonès sigui un estirat. Convé puntualitzar-ho bé. Estirat no és antipàtic, no és associal, no és tampoc arrogant... estirat.

Ara bé, si després de veure la dificultat que suposa optar a aquesta oferta encara teniu ganes de provar sort, us deixo aquí una advertència important: si heu vist alguna pel·lícula porno japonesa sabreu que els nipons tenen la cigala feta de peces de Lego, i això, crec jo, ha de fer un mal que t'hi cagues, per molt lubrificant que utilitzeu.

Com va dir el general McArthur, «a la merda amb els japonesos».


«Sort que jo també el tinc a quadrets»

dimecres, 3 de juny del 2009

Gent que corregeix


«Es pronuncia [i-rek-shuhn]»

Entre la molta gent que odio profundament —i, creieu-me, la llista és llarga— es troben els «correctors».

Ep! no parlo d'aquells professionals de la llengua a qui adrecem els nostres textos perquè ens els tornin nets i polits de faltes, sinó d'aquells tòtils capsdesuro que et corregeixen el parlar, sobretot quan dius paraules en anglès.

— Potser em compraré un apel
— Es pronuncia [ap-uhl]

— Ho he llegit al niu iorc taims
— Es pronuncia [nyoo yawrk tahymz]

— T'envio un imeil
— Es pronuncia [ee-meyl]

Quins grans fills de puta. Quan, a més, ells també tenen un anglès que fa cagar si el compares amb un nadiu. Però els imbècils es pensen que en saben.

No us agafen ganes d'embutir-los el Collins English Dictionary pel cul?

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails