No fa pas gaire uns amics em van convidar a anar al cine. Es tractava d’una pel·lícula iraniana —toca’t els collons— en versió original i subtitulada. Jo vaig suggerir d’anar a veure l’última del Bruce Willis o, en el seu defecte, la puta peli iraniana però doblada a l’
apañó, que la feien a la sala del costat. Però no, es veu que el cinema iranià és la polla i si no el veus en versió original et perds tota la seva essència. Per ells, veure la película doblada era un sacrilegi tan gran com sodomitzar al director amb el fèmur de Sadam.
Davant d’això crec adient fer la meva reflexió sobre el tema de les VO (en diuen així): veniu aquí i xarrupeu-me-la, fills de puta!
Perquè, admetem-ho, a no ser que entenguis l'idioma original a la perfecció,
veure cine en versió original i subtitulat és una merda. Una gran merda.
Déunostrusenyor no ens va dotar de la capacitat de fixar l’atenció en dues coses a l’hora,
per això apaguem la ràdio del cotxe quan aparquem. Més difícil és doncs intentar estar atent al què passa a la pantalla i llegir a la vegada els subtítols; sempre et perds alguna cosa, o imatge o lletres.
I el sistema educatiu espanyol i català tampoc no ens ha dotat de la capacitat d’entendre més enllà del castellà i del català.
Els
integristes de la versió original, però, tenen un ampli argumentari. Vegem-ho:
— té més encant veure una pel·lícula en el seu idioma original.
— és més genuí.
— copses tota la força interpretativa dels actors.
— el doblatge fa perdre completament el significat del flim.
— es una mostra de respecte cap els actors i el director
— en la versió original hi ha una exigència que no existeix en els doblatges
— el doblatge no permet apreciar la riquesa de matisos que expressen uns personatges endinsats en un paper
— el doblatge destrueix tota la força interpretativa.
— el doblatge no posseeix l’emoció original.
— et permet aprendre idiomes.
Els meus collons (que diria un capellà)
.Si no domines l’idioma de la pel·lícula quin collons d’emoció estàs vivint? quina força interpretativa t’estàs perdent? El què t’estàs perdent és la película havent de concentrar tota la teva atenció en lllegir els putos subtítols! I si vull aprendre idiomes m’apunto a una acadèmia; o a veure, qui collons ha après txec mirant les pelis de Polak, eh?
No us equivoqueu amics meus,
el doblatge ha suposat un progrés de valor incalculable, no només per al cinema sinó per al benestar personal. Veure cinema doblat permet:
— aixecar-te a buscar una cervesa sense perdre el fil (continues sentint què diuen).
— veure la pel·lícula sense destorbs.
— no haver d’aprendre cap més idioma dels estrictament necessaris. Ni txec, ni polonès, ni hurdu.
— no haver d’aprendre a llegir.
— passar-te tota la projecció a la fila dels mancos del cine i continuar seguint l’argument.
— arreglar els defectes de la versió original (us imagineu un cowboy amb veu amariconada? Escolteu Clint Eastwood en versió original. Heu sentit en Bruce Willis en anglès? o Robert de Niro?).
— no acabar amb mal de cap al final de la película.
— entendre-ho tot (perquè
a) encara que entenguis l’idioma, hi ha coses que segur que se t’escapen i
b) els subtítols no ho reprodueixen tot).
— donar feina a desenes d’actors (traductors, tècnics...) que sinó fos pel doblatge s’haurien de guanyar la vida fent cantonades.
Amics partidaris de la versió original,
si voleu llegir compreu-vos un llibre, o una tele de 50 polzades (que ara van barates) i us feu el cine a casa
, però no ens toqueu els collons amb el cinema.
PS: Ahir llegia en un fòrum el següent comentari sobre la darrera pel·lícula de la Coixet: «doblada es una mierda». Amic comentarista, no et confonguis, la peli «es una mierda», doblada o no.
