dimecres, 28 d’octubre del 2009

Tagore.pps



Benvolguts amic i amiga que dia sí, dia també, m’omples la bústia del correu electrònic amb poemes de Tagore sobre postes de sol, textos de Teresa de Calcuta sobre paisatges melancòlics, fotos «divertides» de nens petits i imatges de cadells i gatons juganers:

¿sabies que cada vegada que envies un powerpoint Déu nostrusenyor mata un gatet i un nen de l’Àfrica mor de SIDA?

Juro que la propera vegada que algú m’enviï un powerpoint d’aquests penso descarregar la meva ira diarrèica al portal de casa seva.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Oriental



Reflexionant aquests dies al voltant del meu darrer article* en aquest blog de merda, he arribat a la conclusió que a més de ‘musical’ existeix un altre adjectiu que en comparteix la mateixa capacitat destructiva.

Sí, amics i amigues, es tracta de l’adjectiu ‘oriental’ (i els seus derivats o sinònims com 'asiàtic').

Tret d’algunes excepcions que en confirmen el període, com la pinça birmana i alguns massatges tailandesos, ‘oriental’ és igual a ‘merda’.

Vegem-ho: Música oriental, gastronomia oriental, dansa oriental, cinema oriental, art oriental, timor oriental, vallès oriental, poesia oriental, escriptures orientals, decoració oriental, filosofia oriental...

Si a més cometem la imprudència d’unir els dos adjectius més demolidors de la llengua catalana (sempre amb el permís d’'espanyol') ens podem trobar amb coses com:

Cinema musical oriental

Només de pensar-hi ja em cago al damunt.

*I d'aquesta manera dono per closa la meva sèrie d'articles: «Adjectius que són una merda». Qina merda de sèrie direu, amb només dos articles. Escriviu-los vosaltres fills de puta!

divendres, 16 d’octubre del 2009

Musical


«Jo sóc... com us ho diria? molt musical»

Si hi ha un adjectiu que revesteixi d’una capacitat destructiva incommensurable per sobre dels altres, aquest és ‘musical’.

Fixeu-vos-hi: pel·lícula musical, teatre musical, espectacle musical, veu musical, vetllada musical, bar musical...

Així que ja ho sabeu amics, si voleu transformar qualsevol cosa en una puta merda, poseu-hi ‘musical’ al darrere. Els efectes són devastadors.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

La castanyada ha mort


Una bona castanya et fotria jo, fill de puta

La globalització és una filla de puta. I els catalans uns cagats mesells que mereixem desaparèixer de la civilització sense deixar rastre.

Només així s’explica que acollim les tradicions foranies com a pròpies a canvi de foragitar les tradicions que ens han forjat com a poble.

I és que m’haureu de disculpar, però encara falten dues setmanes per la Castanyada i ja n’estic fins als collons de les putes carbasses amb cara, els fantasmes, els esquelets i les carotes de Scream que ja comencen a poblar els aparadors de moltíssimes botigues i establiments comercials.

Aquest matí he anat a comprar el pa i una mica de fruita i tan al forn com a la fruiteria m’he vist rodejat d’iconografia ianqui. I mira, no me n’he pogut estar: «Què, aquest any ja no celebrem la Castanyada?».

La mateixa Abacus, una empresa que es defineix com a «compromesa amb el seu entorn», ja fa dies que té un raconet a la secció infantil dedicat al Halloween dels collons, mentres que no té enlloc cap referència a la Castanyada. M'ha quedat ben clar que aquest «entorn» no deu ser català.

Que els follin i que venguin els seus productes als putos ianquis si volen, que a mi no m’hi veuran més.

I com a qualsevol nen se li acudeixi venir a casa disfressat (que l’any passat ja en vaig veure uns quants pel carrer) a preguntar-me allò de «truco o trato» (perquè a més s’ha de dir en castellà) li diré:

Trato, nen, però trato rectal.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Món políticament subnormal


Fumeu i moriu-vos, fills de puta

L’onada de «correctisme polític» que des de fa anys ens envaeix no té aturador. I és que l’estupidesa que impera en aquest corrent moral feixista sembla no tenir límits.

Fa uns dies ens despertàvem amb la notícia que una coneguda cadena comercial (el Corte Inglés) havia vetat la venda del llibre jesús era marica del company blocaire Jair Domínguez, i que l’FNAC s’havia negat a vendre el llibre Cent anys d'estelada. Un segle d’iconografia independentista, perquè «generaria rebuig entre la seva clientela».

Avui llegeixo un article d’un web titulat «The 40 Most Controversial Album Covers Of The 2000s!», que recull les 40 portades de discs que han generat més polèmica durant els darrers 9 anys.

L’estupidesa en el món de la musica ja va entrar en forma d’etiqueta fa uns anys. La famosa «Parental advisory» que adverteix que les cançons poden contenir continguts «inapropiats per a determinades edats». Però es veu que l’onada de puritanisme (perquè encara que ho vulguin barrejar de fals progressisme, no és res més que puritanisme) també afecta les portades.

En el recull de portades censurables jo m’esperava trobar la foto de grup del G20, la foto d’en Berlusconi o la foto de la reunió del consell d’administració dels fabricants de mines antipersona o la foto d’en Joan Carles «El Campechano». Però no, es veu que això no provoca cap mena de conflicte moral entre els integrants del «correctisme polític». Allò que realment ofèn a aquests feixistes són bàsicament paròdies de Jesucrist, mamelles, alguna cigala tova i algún parrús (depilat o no).

Entre les 40 portades que presumiblement suposen un perill per a la humanitat, sorprèn (o no, perquè a aquestes alçades ja no sorprèn res) trobar-se el disc que il·lustra aquest article Whatever People Say I Am, That's What I'm Not dels Arctic Monkeys en el lloc 36. Segons la sanitat escocesa i els grups antitabac d'arreu del món, el cigarret que Chris McClure sosté entre els dits farà morir de càncer de pulmons a tota la població juvenil del món.

Amics d’allò «políticament correcte», aneu a cagar!

PS: Per cert, la número 1 és la innocent imatge d'un avió intentant aterrar a la Casa Blanca, corresponent al disc Paris del grup Sonic Jihad.




Altres portades «polèmiques»











dijous, 8 d’octubre del 2009

Tenir fills compensa


«Són entremaliades, però compensa»

«Dóna molta feina, però compensa». Aquesta és la resposta que habitualment dóna un pare primerenc quan li pregunten per l'experiència de la nova vida parental que acaba d'estrenar.

Tornem-ho a llegir: «però compensa». Compensa? I uns collons.

Tenir fills és allò més semblant a un segrest, però en aquest cas legal i (normalment) autoinfringit. Un segrest a més humiliant, perquè ets conscient del xantatge permanent que et fa una cosa de menys d’un metre (i de mig) d’alçada, sense poder-hi fer res.

Penseu que quan arriba un petit mostre d’aquests:
  • Deixes de sortir (de nit)
  • S’acaba el follar (si no és per tenir-ne un altre)
  • Deixes de veure la tele (si no són dibuixos)
  • Deixes de dormir (durant els tres primers anys com a mínim)
  • No et tornaràs a llevar mai tard
  • No podràs mirar porno al menjador
  • Només aniràs al cine a veure dibuixos animats
  • Els amics sense fills t'esquiven i tu voldries esquivar als que en tenen
  • Es converteix en el teu únic tema de conversa
  • Tens més sovint la sogra a casa
  • T'absorbeix tots els estalvis
  • ...

En definitiva, deixes de tenir vida. O més ben dit, cedeixes el control de la teva vida a algú que encara no sap ni la taula de l'1.

I el pare primerenc, que és un fill de puta perquè l'endemà mateix d'haver tingut la criatura ja és conscient de l'error que ha comès i és incapaç d’admetre la realitat de la seva trista existència, en comptes de respondre «no ho facis. Jo, si ho arribo a saber em poso ni que sigui una bossa de pipes a la punta de la fava», força un somriure i diu: «dóna molta feina, però compensa, t'ho recomano».

Perquè en la seva misèria moral creu que si pot convèncer els altres a unir-se a la seva desgraciada realitat, no se sentirà tan sol.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Llegir al cine



No fa pas gaire uns amics em van convidar a anar al cine. Es tractava d’una pel·lícula iraniana —toca’t els collons— en versió original i subtitulada. Jo vaig suggerir d’anar a veure l’última del Bruce Willis o, en el seu defecte, la puta peli iraniana però doblada a l’apañó, que la feien a la sala del costat. Però no, es veu que el cinema iranià és la polla i si no el veus en versió original et perds tota la seva essència. Per ells, veure la película doblada era un sacrilegi tan gran com sodomitzar al director amb el fèmur de Sadam.

Davant d’això crec adient fer la meva reflexió sobre el tema de les VO (en diuen així): veniu aquí i xarrupeu-me-la, fills de puta!

Perquè, admetem-ho, a no ser que entenguis l'idioma original a la perfecció, veure cine en versió original i subtitulat és una merda. Una gran merda.

Déunostrusenyor no ens va dotar de la capacitat de fixar l’atenció en dues coses a l’hora, per això apaguem la ràdio del cotxe quan aparquem. Més difícil és doncs intentar estar atent al què passa a la pantalla i llegir a la vegada els subtítols; sempre et perds alguna cosa, o imatge o lletres.

I el sistema educatiu espanyol i català tampoc no ens ha dotat de la capacitat d’entendre més enllà del castellà i del català.

Els integristes de la versió original, però, tenen un ampli argumentari. Vegem-ho:

— té més encant veure una pel·lícula en el seu idioma original.
— és més genuí.
— copses tota la força interpretativa dels actors.
— el doblatge fa perdre completament el significat del flim.
— es una mostra de respecte cap els actors i el director
— en la versió original hi ha una exigència que no existeix en els doblatges
— el doblatge no permet apreciar la riquesa de matisos que expressen uns personatges endinsats en un paper
— el doblatge destrueix tota la força interpretativa.
— el doblatge no posseeix l’emoció original.
— et permet aprendre idiomes.

Els meus collons (que diria un capellà).

Si no domines l’idioma de la pel·lícula quin collons d’emoció estàs vivint? quina força interpretativa t’estàs perdent? El què t’estàs perdent és la película havent de concentrar tota la teva atenció en lllegir els putos subtítols! I si vull aprendre idiomes m’apunto a una acadèmia; o a veure, qui collons ha après txec mirant les pelis de Polak, eh?

No us equivoqueu amics meus, el doblatge ha suposat un progrés de valor incalculable, no només per al cinema sinó per al benestar personal. Veure cinema doblat permet:

— aixecar-te a buscar una cervesa sense perdre el fil (continues sentint què diuen).
— veure la pel·lícula sense destorbs.
— no haver d’aprendre cap més idioma dels estrictament necessaris. Ni txec, ni polonès, ni hurdu.
— no haver d’aprendre a llegir.
— passar-te tota la projecció a la fila dels mancos del cine i continuar seguint l’argument.
— arreglar els defectes de la versió original (us imagineu un cowboy amb veu amariconada? Escolteu Clint Eastwood en versió original. Heu sentit en Bruce Willis en anglès? o Robert de Niro?).
— no acabar amb mal de cap al final de la película.
— entendre-ho tot (perquè a) encara que entenguis l’idioma, hi ha coses que segur que se t’escapen i b) els subtítols no ho reprodueixen tot).
— donar feina a desenes d’actors (traductors, tècnics...) que sinó fos pel doblatge s’haurien de guanyar la vida fent cantonades.

Amics partidaris de la versió original, si voleu llegir compreu-vos un llibre, o una tele de 50 polzades (que ara van barates) i us feu el cine a casa, però no ens toqueu els collons amb el cinema.

PS: Ahir llegia en un fòrum el següent comentari sobre la darrera pel·lícula de la Coixet: «doblada es una mierda». Amic comentarista, no et confonguis, la peli «es una mierda», doblada o no.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Homenatge a la (nostra) comunitat



Hatesphere - Forever War

divendres, 2 d’octubre del 2009

Poema visual 2016



Mal follats



Ni Millet, ni Sumatra, ni pressupostos generals de l’estat, ni debat de política general, ni òsties!

La notíca de la setmana —i de l’any— és que 3 de cada 10 homes occidentals s’escorren abans d’hora. I quan dic abans d’hora podria molt bé dir abans de minut, perquè el 89 % dels ejaculadors precoços deixen anar el raig abans de fotre-la en calent o al minut escàs d’haver-la entaforada.

És a dir, que la tercera part de la població del nostre país va mal follada.

Això explica moltes coses.

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails