divendres, 29 de gener del 2010

Pel gener, catarros, mocs i caliver


Aquest no és moca amb mitja màniga

Arrelat en la tradició humanista del nostre país i amb els valors republicans com a bandera, aquest blog va néixer amb uns principis sòlids: situar Catalunya al centre de l’Univers conegut i desconegut i elevar la cultura i la tradició catalanes al lloc que per justícia els pertoca, que no és cap altre que al costat dels dotze Déus de l’Olimp, però dos pams més amunt.

Fruit d’això, aquest humil blog ha superficialitzat sobre sobre diversos temes: la nostra variada tradició alcohòlica, l’esplèndida producció literària dels nostre autors, l’excelsa varietat gastronòmica que ens ofereix la nostra cuinaa i la riquesa folklòrica dels nostres pobles.

Amb l’objectiu de continuar formant més persones que no pas gent i contribuir a forjar els catalans del futur, obrim avui un nou capítol d’aquesta sèrie intitulada sobre els tresors de la nostra pàtria.

Avui, el refranyer català.

Massa vegades sentim molts catalans de barretina emprar expressions foranes, especialment refranys, dites i adagis. El refranyer català es veu substituït progressivament pel castellà, fins i tot entre aquells que més diuen estimar la seva terra.

Creieu-me. M’he trobat dones amb el parrús depilat en forma d’estelada que, en veure el meu imponent samaler, m’han dit a cau d’orella: «a quien buen árbol se arrima, buena sombra le cobija», en comptes del correcte «El qui troba un bon padrí, ja (s')ha corregut mig camí».

És per això que avui us oferim un primer lliurament de frases fetes i refranys útils que us permetran anar pel món sense haver de renunciar a la vostra identitat.

— El Senyor dóna mocadors a qui no té mocs
— Pel gener, catarros, mocs i caliver
— Demà és diumenge que el moc et penja
— Qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca
— No mocar-se amb mitja màniga
— Fotre un moc

I recordeu, val més un bon cagar que un bon dinar!



...i el nas demana: Moca't!

dijous, 28 de gener del 2010

La puta tosseta dels collons



Aquest matí en un bar. Cafè i cigarro. Senyora al costat.

Faig una pipada i exhalo el fum.

De cop, al meu costat, sento: «ehem, ehem». Una tos falsa, forçada, artificial.

Giro el cap i veig la senyora com tus, amb la mà tapant-se la boca i la mirada fixa en els meus ulls: «ehem ehem».

Torno a la posició inicial i reinicio el procés. Pipada i fum enfora.

De nou la tos.

Giro el cap de nou i em torno a topar amb la mirada inquisidora de la senyora.

Situació límit. No és la primera vegada que m’hi trobo. Reacciono.

— Disculpeu, us hauríeu de cuidar aquesta tos. Voleu un caramelet d’eucaliptus?

— Eh? No, és que em molesta el fum.

— Ah, com que no m’heu dit res i us sentia tossir... pensava que estàveu fotuda de la gola.

— ... (silenci)

— Mireu, la propera vegada que us molesti el fum, teniu tres opcions:

1) Aneu a un bar de no fumadors, on segur que no us molesta ningú.

2) Canvieu-vos de lloc, que la barra és molt llarga i jo ja hi era —fumant— quan heu arribat.

3) Si cap de les dues primeres opcions és possible. Feu el fotut favor de dir-m’ho a la cara. I amb paraules. No sóc un gosset que reacciona a estímuls onomatopeics i sóc molt dolent interpretant indirectes. De fet, em foten puta ràbia. I em sembla que tots dos ja som prou grandets com per anar jugant a la tosseta dels nassos i som prou persones com per poder parlar les coses. Jo o apagaré el cigarro o tiraré el fum cap a una altra banda, i problema resolt.

Senyora en silenci. Cambrer en silenci. Senyor del meu costat, fumador, amb mirada còmplice.

Continuo fumant com si res.

A cagar!

dilluns, 25 de gener del 2010

Visca Israel!



N’estic fins la polla de Palestina.

I fins als ous del Sàhara.

També n’estic fart de Txetxènia, del Caixmir, del Tibet i del Kurdistan.

De fet, tinc els collons ben plens de totes les nacions sense estat amb les que sembla que ens hem d’agermanar per compartir una lluita d’alliberament nacional. «La mateixa lluita» diuen.

Perquè... què en podem esperar d’ells? Jo us ho diré: una puta merda.

El dia que ens haguem d’independitzar de què serviran tantes hores perdudes, tants diners esmerçats en ajudar-los, tantes pèrdues de veu de cridar consignes..? De res.

En primer lloc, a la majoria d’aquests pobles els sua la polla Catalunya. De fet, la majoria ni saben que existim; ni tan sols quan hi enviem ajuda internacional amb el nom del nostre país estampat ben gran a les caixes de menjar.

I en segon lloc perquè quan estiguem a les portes de la independència ens caldran aliats, i la veu de tots aquests països no és només absolutament irrellevant, sinó en molts casos fins i tot contraproduent.

És per això que des d’avui proclamo la meva solidaritat amb Israel, amb els Estats Units d’Amèrica, amb el Regne Unit de la Gran Bretanya, amb els putos xinesos i amb la mare que va fotre els japonesos. Amb el G5, el G6, el G7 i el G8.

En resum, amb tots els que tallen el bacallà, i quan més fills de puta siguin millor.

Visca Israel!

dissabte, 23 de gener del 2010

Posar-se les piles


«Com ara no posi les piles bé, el proper cop les posarà un altre»

El comandament de la televisió ja no canvia els canals, el walkman arrossega les cintes, el ratolí inalàmbric ja no mou el cursor, la joguina de la germaneta gran ja no vibra...

Les piles s'han acabat.

A priori, l’operació és senzilla. Obrim el compartiment de les piles i procedim a canviar-les per unes de noves.

Però arriba el drama. Qui va prendre la decisió d’alternar-ne la posició? Una cap amunt, l’altra cap avall, una cap amunt, l’altra cap avall... És igual si són dues com si en són setze, la seqüencia sempre és la mateixa.

Tan difícil era posar-les totes iguals? O totes cap amunt o totes cap avall?

Jo us diré qui en va ser el responsable: el mateix fill de puta que va decidir que els signes + i - gravats en el plàstic de l'aparell només poguessin ser perceptibles per gent amb la visió d’un falcó.

dimarts, 19 de gener del 2010

Paraula de pas: cothedl



De què teniu por capsigranys?

Per què ens obligueu a teclejar paraules absurdes, complexes i sense sentit cada cop que volem escriure un comentari en els vostres blogs?

Patiu per què hordes d’espàmers russos inundin els vostres blogs amb propaganda de viagres pirata? Temeu que un empobrit rei de qualsevol misèrrima república africana us deixi un missatge demanant-vos diners? Teniu port que una pobra rumana aprofiti el vostre article per fer comerç carnal?

Potser abans, quan fèiem més gràcia, podia haver-hi algun nen leucèmic terminal que veiés els nostres blogs com una possible font d’ingressos, o un somrient xinès podia veure-hi mercat per al seu excedent de Trolex. Però no us enganyeu, no tenim interès —comercial— ni pels merdosos espàmers.

Així que, si us plau, elimineu el cony de comprovació de paraula d’una puta vegada!

PS: Algú ho havia de dir en veu alta.

dimarts, 12 de gener del 2010

Coses que enyores


L'enyorança del pet

La ment dels éssers humans és complexa. La de les dones encara més. Però aquest no és un article per parlar de la diferència de genère. Aquest és un article romàntic, melancòlic. Fins i tot melangiós, mireu que us dic.

És un article que parla de l’enyor. Però no dels amors perduts, ni de viatges irrepetibles. Ni de jocs d’infantesa, ni de primers petons. És un article que parla de l’enyorança d’aquelles coses que ens fan ser persones: l’enyor del patiment quotidià.

Sentim enyorança del singlot
Aquell singlot tenaç i persistent, a voltes ridícul i a voltes molest. Que us interromp la parla, que provoca a rialla dels que us envolten, que us talla la respiració. Però de cop se’n va i us envaeix una buidesa inexplicable. Estaríeu fins i tot disposats a pagar per què tornessin els moviments inspiratoris espasmòdics una estona més, veritat?

Sentim enyorança del pet
No del pet fugaç, ni de la llufa seca. Sinó del pet cuinat amb delit al nostre interior. Aquell pet espès, llarg, sorollós i pudent que expulseu amb força i orgull envaint-ho tot. Aquell pet que, si sou al llit, ens porta a cobrir-nos de cap a peus amb el llençol per gaudir-ne millor.

Sentim enyorança de la cagarada
Però no del cagarro sòlid, cil·líndric, de textura regular. Sinó de la cagarada quasi diarrèica que s’expulsa amb força i esquitxa tots els racons de la tassa i que un cop fora us deixa en un estat de solemne buidor i serenor.

Sentim enyorança de l’extremitat dormida
Aquell formigueig entre dolorós i plaent que sentim a la mà morta quan comença a despertar-se. Aquelles punxadetes que sentim a la planta del peu quan ens aixequem després d’haver-nos passat massa estona asseguts a la tassa del vàter.

Sentim enyorança del moc
Aquell moc verd, viscós, consistent, com una gleva. Que ens obliga a obrir el mocador per observar-lo, orgullosos d’aquella creació que traspua art i ofici, i que seríem capaços —si no ho feu ja— d’ensenyar-lo als que us envolten al crit de: «Mireu, és meu! l’he parit jo, amb aquest nas!».

Per què?
Perquè la ment, amics meus, a part de complexa és sincera, i justa, però per sobre de tot és humana. Per això ens fa tenir enyorança de les coses que, tot i fer-nos patir, ens fan sentir vius.

diumenge, 10 de gener del 2010

La bona gent d’Iniciativa


Sellarim, un dels lacais de Satan.

No sóc donat a parlar de política en aquest blog. Més que res perquè em considero un dels tants desafectes que hi ha en aquest país. Una desafecció que no arrenca de la corrupció ni de la denunciada ineptitud de la classe política catalana, sinó que va néixer el mateix dia que Obama era elegit president dels Estats Units d’Amèrica. No, no m'interpreteu malament, no és racisme; simplement és pensar que l’elecció d’un negre com a president del món pot representar l’avantsala de l’elecció d’un hispà. Penseu-hi: reggeton. A escala internacional.

Però bé. Parlaré de política. I ho faré en uns moments en què part de l’odisfera catalana demana una certa autocrítica (i, fins i tot, algunes concessions al positivisme) per, agafeu-vos fort, defensar Iniciativa.

Hem de reconèixer que Iniciativa per Catalunya és, ha estat i serà un dels blancs principals de l’ira odisfèrica. I no és que no s’ho mereixin. Personalment, un votant d’iniciativa em mereix menys confiança que el fill d’un matrimoni franco-argentí.

Però no podem obviar que la nostra crítica és moltes vegades injusta. Per què? us estareu preguntant. Us donaré una pista:

ICV-EUiA

Efectivament, ens hem oblidat d’Esquerra Unida i Alternativa, el veritable dimoni del matrimoni ecosocialista.

Mentres Iniciativa navega en un permanent estat de happy flowerisme polític, defensant el dret a ser feliç, reivindicant el gust dels tomàquets, la pau al món i altres collonades de Fresita de Gran Hermano, EUiA treballa —de puntetes i sense fer soroll— per construir una societat que faria acollonir en Huxley i n’Orwell.

EUiA és el mal, amics meus. És la cara oculta de la coalició ecosocialista. L’anticrist que se serveix del monyerisme ideològic d’Iniciativa com a màscara per assolir els seus objectius.

Perquè EUiA no ens enviaran a una txeca per córrer a més de 80 km per hora, per contribuir a l’escalfament global del planeta per utilitzar desodorant o per no treure a passejar el gos. No, els seus objectius són més amplis.

Penseu en la Romania de Caesescu.

Durant molt de temps, hem errat l'objectiu. Hem caigut a la trampa d'EUiA.

Encara som a temps d'esmenar-ho.

divendres, 8 de gener del 2010

Això és música, fills de puta!

Aquests dies de Nadal he estat digitalitzant part de la meva col·lecció de discos i CD, per allò de tenir-los a l'abast.

Això m'ha permès recuperar alguns músics que feia temps que no escoltava i recordar una cosa: que bo que era el cabronàs.

Aixó és música, fills de puta!





dilluns, 4 de gener del 2010

Reis republicans


«Y yo, esta noche sin camello»

Jo em considero tossudament republicà. Radicalment republicà. I la gent del meu entorn ho sap.

Això no treu que em vinguin unes immenses ganes de degollar cada persona que en aquestes dates em diu:

«Tu, sent republicà com ets, suposo que no deus celebrar els Reis, no?»

Fills de puta.

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails