dilluns, 28 de juny del 2010

Amors bitals

D'això sí ens podem enamorar.

Sempre m’havien dit que allò que diferencia els homes dels animals és la capacitat de raonar (tot i que jo, fins fa ben poc, entenia ‘enraonar’), de pensar, de discernir. Una teoria, però, llençada a les escombreries per fets com els de la passada revetlla de Sant Joan o per qualsevol dels guardons que cada any otorguen els Premis Darwin.

Sinó és la raó, doncs, què és allò que ens diferencia de les bèsties?

L’amor, amics meus. La capacitat d’enamorar-se.

Algú ara podrà dir que els animals també s’enamoren i que les plantes tenen sentiments. Si sou d’aquests «alguns» us convido a anar passant cap a un altre blog mentre recordeu la darrera prova d’amor que un ésser humà va rebre d’un animal [SFW].

L’amor és aquella capacitat només coneguda en els ésser humans que fa que hom senti una affecció viva envers una persona o una cosa.

Podem enamorar-nos d’una dona, de la nostra cunyada, de la nostra germana, de la dona del nostre millor amic; podem enamorar-nos d’un quadre, d’una pel·lícula, d’un llibre. Podem enamorar-nos d’un plat, d’un país, d’un cendrer o d’un senyor clavat en una creu. Fins i tot podem estar completament enamorats de nosaltres mateixos.

Tots, per estranys que siguin, són comprensibles.

«Ep, en conec un que està perdudament enamorat d’un segell del Rei d’Espanya». Sí, no és normal, però és possible, comprensible i racional.

Al capdavall, «el roce hace el cariño» que diuen els nostres veïns.

Però què passa quan l’amor sorgeix de forma estúpida i incomprensible envers allò intangible i desconegut? Quan l’amor esdevé il·lògic i irracional?

L’amor cibernètic, per exemple.

Internet està ple de casos de gent enamorada d’altra gent que no ha vist en sa vida. Persones que s’enamoren d’altres persones simplement per llegir quatre textos estúpids que pengen en un blog, o per quatre comentaris que hi deixen com a rèplica. Internautes enamorats de simples avatars, de textos de 140 caràcters, de falsos perfils socials.

No cal anar gaire lluny per conèixer algun cas d’aquests, a la nostra petita comunitat n’hi ha algun, capaç fins i tot de superar la llarga distància entre la costa oest d’Estats Units amb un idíl·lic poble pescador de l’Empordà.

Amors sense cap mena de fonament més enllà d’un somni, d’una imatge forjada a cops de teclat, d’una esperança idíl·lica basada en la transmissió de bits i megabytes. Amors bitals. Il·lògics. Irracionals.

I paradoxalment, aquesta capacitat d’enamorar-nos irracionalment, aquesta capacitat d’actuar sense cap lògica ni raó, és la que més ens diferencia dels animals.

dilluns, 21 de juny del 2010

Déu no folla

S'acaba de guanyar el cel

Déunostrusenyor no folla. Si ho fes no ho hauria posat tan complicat.

Un cop passada l’eufòria adolescent que et fa donar com a bones les condicions més adverses a canvi de fotre un clau, amb el pas dels anys te n’adones que això de la morfologia humana i el sexe no estan gaire ben muntats.

És cansat. El moviment pèlvic obligat per l’activitat sexual, conegut popularment com a manxar, és esgotador. Malucs, esquena, cames i braços es veuen obligats a suportar una càrrega muscular massa feixuga per a la recompensa que es rep a canvi.

És incòmode. La situació dels òrgans sexuals no ajuda massa a fer de la pràctica sexual una activitat plenament satisfactòria. El missioner, el gos, el vaquer, de genolls... poden ser postures divertides, enginyoses, plaents, però totes incòmodes.

És brut. I no em refereixo als fluids que expulsen els genitals, sinó a la suor. L’esforç físic provoca sudoració i hi ha poques coses més fastigoses que la suor d’altri gotegi damunt teu.

No hi ha dubte que si Déu hagués follat hagués disposat la cigala i el cony en un altre lloc que permetés gaudir del plaer sexual sense entrebancs i sense acabar baldat, com a la mà o al front, per exemple.

Però això sí, a Déu se la mamaven. I molt.

Perquè no hi ha res més còmode i més plaent que seure al sofà mentre t’estan menjant la polla (o el cony). Una activitat que complementada amb un gintònic mentre mires la televisió o els darrers moments de la creació et fa elevar per damunt de la cúpula celestial.

I sense suar.

dijous, 10 de juny del 2010

Qui no té un all té una ceba


Qui vulgui peix que es mulli el cul
O us pensàveu que hi posaria una foto del Gaspar?


Permeteu-me avui aquest petit article per excretar de forma ràpida i violenta la ràbia que des d’ahir em corca les entranyes.

Com ja sabeu, tinc el dial de la ràdio espatllat. Es va quedar clavat a Catalunya Ràdio força mesos enrere (encara sort que no fou a Intereconomia) i només puc escoltar els programes d’aquesta emissora. O cap.

Serveixi això de preàmbul per justificar que ahir vaig escoltar l'Ofici de viure.

Doncs bé, ahir, l’il·luminat d’en Gaspar Hernàndez, a qui algun dia haurem de dedicar un solemne article, va deixar anar aquesta joia:

«Com diuen a pagès, ‘qui no té un all té una ceba’».


Benvolgut locutor mongoloide,

Els refranys, les dites populars i les frases fetes no són d’ús exclusiu del món rural. Jo mateix, que visc en un un entorn urbà, els empro, perquè formen part del meu patrimoni cultural, que m’ha estat transmès pels meus pares i pels meus avis a qui a la vegada fou llegat pels seus pares i avis.

Pensar que els refranys són «de pagès» com dieu, només demostra una immensa ignorància per la nostra llengua i per la nostra cultura, a part d’una mostra de cosmopolitisme i urbanisme imbècil.

A més de preocupar-vos pel benestar del vostre esperit no seria pas sobrer que us preocupéssiu també pel del vostre cervell, potser us va fugir del cos en alguna d’aquestes meditacions transcendentals que tan divulgueu, o bé s'ha mort definitivament en un dels vostres habituals exercicis de relaxació.

PS: Un altre dia parlarem de l’expressió «a pagès». També mereix un article exclusiu.

dilluns, 7 de juny del 2010

Tal com m'hauria agradat trobar-lo


Volíeu dir així, fills de puta?

No és gens estrany entrar als lavabos de qualsevol lloc públic i trobar-hi un cartellet penjat a la paret amb més o menys la següent petició:

«Si us plau, deixeu el lavabo tal com us hauria agradat trobar-lo»

Un missatge elegant, cordial i educat, sens dubte; però, admetem-ho, totalment ineficaç per la seva indefinició.

Pensem-hi: «tal com us hauria agradat trobar-lo».

Això vol dir que jo, home avesat a la lectura evacuatòria, hauré de posar-hi un revister amb Interviu i Penthouse?

O que una amiga meva, addicta al ganxet, haurà de posar fundes de llana als rotlles de paper de vàter?

I si no m’agrada l’enrajolat? hauré d'agafar un paleta, anar a triar rajoles del meu agrat i canviar-lo?

D’altra banda, conec gent que conviu amb lavabos més bruts que els serveis d’una autopista després del pas d’un autobús de marroquins cap a Algecires. Vol dir això que tenen carta blanca per pixar-se fora de la tassa, cagar-se per les parets i vomitar a la pica?

Parlem clar senyors. Si el que volíeu dir-nos era que el deixéssim net, digueu-nos-ho amb totes les lletres: «Al que es pixi o cagui fora li tallarem la cigala. Gràcies»

(o en versió femenina, per no ser acusat de quelcomfòbic: «A la que llenci un sol tàmpax fora de la paperera, li arrencarem el clítoris. Gràcies»)

Mentrestant, cada vegada que us trobeu un cartellet com aquest us convido a fer-ne cas i deixar-lo «tal com us hauria agradat trobar-lo».

No deixem que l'eufemisme ens arrabassi el seny.

dissabte, 5 de juny del 2010

Minuts musicals



Cada uno que haga lo que quiera,
que viva a su manera,
sea la que sea.

Cada uno que viva en su tierra,
y que hable en su lengua,
sea la que sea.

Cada uno que pinte su bandera,
y que plante su bandera,
sea la que sea.

(...)

«Sea lo que sea»
TODOS TUS MUERTOS
Crisis Mundial

dimarts, 1 de juny del 2010

Vull ser Bon Jovi


«Ep, tranquil tio, que la bellesa està a l'interior»

Tot i que reconec que sóc un home amb moltes grans virtuts —entre elles la modèstia—, no em raca admetre que quan déunostrusenyor va repartir els atributs de la bellesa em va deixar fora de l’aula.

Sóc lleig, i la meva semblança més propera a un «cos danone» és que el meu sembla el pot del iogurt. És així, perquè negar-ho.

Des de ben petit, quan veia que el tio bo de la classe portava totes les nenes de cul i que a mi —com a molt— em tenien per un bon amic, he renegat de la meva condició física.

No és que estigui traumatitzat, perquè afortunadament hi ha dones (poques) que encara creuen en el tòpic que la bellesa està a l’interior, i perquè amb el pas dels anys et vas acostumant a veure la teva imatge reflectida en el mirall.

Però collons! Una mica de bellesa no m’hagués anat malament. Sobretot a l’adolescència, quan veies que els teus amics guapos pescaven el què volien a les discoteques i tu marxaves sempre de buit cap a casa.

Per als lletjos, lligar, seduir i ja no dic sucar el melindro sempre han estat curses de fons. Haver de demostrar que darrera aquella malaurada façana hi havia un tipus fantàstic, una bellíssima persona, un paio fabulós... és cansat i no sempre té el resultat desitjat. La majoria de vegades t’acabaves convertint en l’home amb qui totes es voldrien casar, però no amb el que voldrien follar.

Perquè no hi ha res més trist a la vida que després d’hores, dies i fins i tot mesos de llençar la canya, una dona et digui: «El dia que em casi, vull trobar un tio com tu». «Gràcies, llavors millor vaig tirant cap a casa a pelar-me-la al lavabo abans no m’agafi el son, no?».

Per això sempre he pensat que si algun dia em trobés una llàntia màgica amb un geni que em concedís tres desitjos el primer seria:

«Geni, vull ser com en Bon Jovi»

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails