dilluns, 12 de desembre del 2011

La resistència és fútil


Aprenent de jedi disposada a rebre les meves ensenyances
sobre el motor de deformació; anal, en aquest cas.



Molt encertadament, n’Steve Jobs deia que el món es dividia en dos tipus de persones: els intel·ligents i els imbècils.

I és que des que el món és món, la societat sempre s’ha repartit en dos bàndols antagònics, un caracteritzat per la intel·ligència i l’excel·lència i l’altre per la mediocritat i la ignorància. Malauradament, sense que això moltes vegades hagi significat la prevalença dels primers sobre els segons, sinó més aviat al contrari.

Rics i pobres, forts i dèbils, blancs i negres, gent normal i marietes… la història és plena d’exemples d’aquesta dualitat a vegades bàrbara, estressant, però sempre imprescindible.

Però tornant al tema dels intel·ligents i dels imbècils. Aquesta dualitat antagònica és palpable especialment en tots aquells temes relacionats amb el bon gust, com l’art, la gastronomia, la música, el cinema i tots aquells temes que requereixen tenir el cervell suficientment desenvolupat per discernir entre allò que realment és merda i allò que no ho és. Una capacitat cada cop més al llindar de l’extinció en la nostra espècie i que alguns molt pocs escollits encara mantenim.

Arribats a aquest punt, els que hagueu entès el títol del missatge i fins i tot us hagi eriçat tots i cada un dels pels de la polla o de la xona, podeu continuar llegint aquest article sense necessitat que la força us acompanyi. Per als que no, també podeu fer-ho, però sent conscients que us acabeu d’inscriure en el cercle de la ignorància sense dret a rèplica.

També en aquest punt, els que hagueu entès les subtileses del paràgraf anterior, podeu col·locar-vos tranquilament en el cercle dels intel·lectualment sobrats. Els que les hagueu captat però no les compartiu, demaneu que us facin lloc a l’altre bàndol. I els que no... bé, tampoc esperava massa dels meus lectors, sincerament.

Si de cas, permeteu-me disminuir el significat i el significant d’aquest article a nivells més comprensibles per a la vostra capacitat intel·lectual. Potser així, si bé continuareu sense entendre massa res, deixarà de capficar-vos pertànyer al grup dels imbècils i, sobretot, deixareu d’ambicionar equivocadament canviar-vos de bàndol; una acció, d’altra banda, totalment estèril. I mireu, pels temps que corren, estalviar-vos una nova frustració sempre és un plus que no cal desmerèixer.

Però tornem als grups i a les dualitats, amics meus, perquè a aquest pas no agafarem mai la velocitat de curvatura.

Us heu preguntat mai com algú pot preferir Mare Rosso a Bitter Kas? o un Big Mac a les braves del Bar Los Romeros? o un Limoncello a una copa de ratafia? o Windows a qualsevol altre sistema operatiu del món, inclòs el terminal d’UNIX? o els Manel a Roger Mas? O Chewbaka a Spock?

Doncs, amics meus, incomprensiblement la majoria es decanta per les primeres opcions fent de la veritat certesa i confirmant que en aquest món preval la imbecilitat sobre la intel·ligència.

I d’exemples com els anteriors en podria continuar posant fins que quedessiu extenuats per la lectura d’aquest article; en un exercici que, en la meva benignitat, no penso fer per no enfonsar-vos més en la vostra cretinitat.

Afortunadament continuo creient en la bondat de l’evolució i estic plenament convençut que de tal manera que al llarg de la història les espècies s’han anat dividint en diferents branques, podant-ne les més dèbils, ben aviat la nostra espècie, la mal anomenada sapiens, tornarà a patir una divisió, donant lloc a l’homo eruditus per una banda i a l’homo nescius de l’altra.

Aquest cop, però, l’evolució no n’exterminarà la dèbil, com feu quan l’homo antecessor es dividí en neanderthalensis i sapiens, sinó que destinarà el nou homo nescius a servir de mà d’obra barata i carn de canó de les ambicions i la intel·ligència de la gent com jo, els eruditus.

L’assimilació ha començat. La resistència és fútil.

divendres, 2 de desembre del 2011

La prova definitiva de l’amor


Està capficada perquè encara no ha trobat
la prova definitiva de l'amor.
Per això no ha rentat el mirall.

Si no sou jugadors del World of Warcraft i fans d’Star Wars, en un moment o altre de la vostra vida haureu encetat alguna relació de parella.

Ho recordeu? Aquella primera atracció innocent, el ritual d’apropament, aquell caminar arriscat vora la dèbil frontera de la friendzone, el tímid “sortim?” quan el què de veritat voldríem és entrar, aquell frec suau de les mans, aquella carícia de pit sobre el jersei… i finalment, aquell esclat irracional de l’amor.

Ah l’amor, l’amour que diuen els francesos, dragoste que diuen els captaires catalans… quin gran gaudi per a l’esperit i quina sagrada família per a l’ànima!

I és que estar enamorats és un dels estats més plaents i confortants de la vida. Aquell lligam incondicional a l’altre que ens emborratxa el cervell i ens aniquila el discernir lògic per transformar-lo en una voràgine tan passional com irracional.

"Penja tu. No, penja tu. No, tu. No, tu. Penja tu. Va, 3, 2, 1… Encara hi ets?"

En aquests primers moments, no necessitem res per estar segurs que estem davant l’amor de la nostra vida. La simple presència, encara que sigui en el nostre pensament, ens és suficient per assegurar-nos que aquella persona és LA PERSONA.

Però a la relació encara li queda temps per córrer. I arriba la fase de la consolidació. Una etapa difícil perquè el desenfoc gaussià del nostre cervell —provocat per la passió inicial— comença a desaparèixer, i de cop ens n’adonem que amb la paraula no n’hi ha prou, la presència no és suficient, ens cal alguna cosa més.

I aquí és on busquem la prova definitiva de l’amor. Aquella acció, aquell comportament, aquell gest que ens refermi en l’elecció que hem fet i que ens garanteixi que allò va de debò.

En aquests moments, com a deixebles desavantatjats meus que sou, sé del cert que ja esteu pensant en el sexe. “Pere, el primer clau és la prova definitiva de l’amor”, “Gran Llufa, és la primera mamada”, “Sa flatulent senyoria, amb palla n’hi ha prou per demostrar la certesa del veritable amor”.

Primaris amics, no és això, companys, no és això. Si a aquestes alçades de la relació encara no heu follat, més val que li demaneu el dau de vuit cares al vostre amic informàtic i torneu als jocs de rol.

La prova definitiva de l’amor arriba d’una forma més subtil.

Normalment al sofà, asseguts ben arrecerats l’un amb l’altre, mirant alguna estúpida pel·lícula de la Sandra Bullock.

És llavors quan sense pensar-t’ho, de forma natural, t’inclines lleugerament a la dreta, aixeques la galta esquerra del cul del sofà i deixes anar un sonor i pudent pet mentre ella et dedica un somriure còmplice.

Aquesta, amics, és la prova definitiva de l’amor.

dimecres, 30 de novembre del 2011

Servei públic


Una tarda amb en Pere Llufa ha estat suficient
perquè la figa li supuri pur intel·lecte.

A aquestes alçades del blog la majoria de lectores ja s’hauran adonat que la meva intel·ligència és tan descomunal com la meva voracitat sexual. Les menys acomplexades, a més, han pogut comprovar les dues coses. Alguna hi ha, fins i tot, que encara no pot seure sense posar una coixí inflable a la cadira.

Doncs bé, després de la polla d’articles, crec que ha arribat l’hora de donar-li un sentit a tot això i de fer valdre un dels principis que sempre ha regit aquesta iniciativa literària: el servei públic.

Sí, benvolguts deficients amics, perquè Aneu a cagar sempre ha estat més —molt més— que un simple blog on deixar-hi les cagarades de rigor que han il·luminat les vostres palles. Aneu a cagar és la ONG que alimenta la vostra mediocritat intel·lectual, que il·lustra la vostra ignorància no sempre conscient i que connecta les sinàpsis primàries del vostre cervell ni que sigui durant l’estona que llegiu un dels meus articles, ni que sigui per permetre-us tirar muntanya amunt el moc de l’estupidesa que us penja perpètuament del nas. I tot això, de franc.

És per això que avui salto a la palestra amb una iniciativa sense precendents. En un gest de generositat que m’honora i pel qual hauríeu d’estar fent cua sota la meta taula, amb les dents netes i les genolleres posades, per menjar-me el ratolí, Aneu a cagar inaugura avui els...
...articles per encàrrec.

Perquè tot i el despreci amarg que sento per vosaltres, la meva educació de tradició jesuïtica no em permet abandonar-vos a la vostra infeliç i nècia sort. A partir d’avui, Aneu a cagar seran els rems que us permetran bellugar la barca de la idiotesa en la que esteu varats en l’oceà de l’estultícia.

És per això que us convido, us repto, a proposar-me els temes sobre els que voleu que la meva erudició infinita us il·lumini. En Pere Llufa, com un avançat tertulià de les ones hertzianes, us promet donar-vos no només reposta, sinó també tot el seu saber.

Edavant, sense por. Us espero.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Catalunya suTnormal


Típica electora catalana oferint el seu cul
mentre pensa si votar  en Duran, al PSC o al PP.

Després de la brillant inside joke del cap de setmana, incompresa per alguns, rebuda amb entusiasme per d’altres, però que en tot cas m’ha proporcionat no menys de 12 promeses de relacions sexuals a canvi de continuar amb les meves activitats blocaires —5 anotades a la columna del DEBE i 7 a la de l’HABER—, passem a coses serioses i tornem a la càrrega.

Al marge de ser el paradigma del sistema democràtic, unes eleccions no tenen massa més res d’interessant. Arriba el dia, votes i l’endemà tot continua més o menys igual, però probablement pitjor que el dia abans. I així, qui dies passa anys empeny sense donar-hi massa voltes.

Hom, però, no valora prou les conclusions que podem extreure d’un exaustiu anàlisi postelectoral i que ens permet radriografiar el país que tenim més enllà de saber si la població del territori subjecte de les urnes és de dretes o d’esquerres, quin compromís nacional té, i totes aquestes collonades que fonamentalment no interessen a ningú.

Per exemple, em consta que a Catalunya no existeix un cens de subnormals. Una eina que, al costat del de maricons, seria força útil i pràctica per al devenir de la nostra nació, i mai no prou agraïda per les empreses de selecció de personal.

Per no existir no existeixen ni estadístiques. Proveu-ho. Busqueu al google “índex estadístic de subnormals a Catalunya” i veureu com els resultats són tan escarransits com la meva vida sexual, amb el permís del Senyor Gerent.

Doncs bé, aquí és on les eleccions vénen al nostre ajut.

Si analitzem els resultats de les darreres eleccions a las Cortes Generales veurem que amb unes poques sumes tindrem un percentatge força exacte de la subnormalitat catalana. I quan dic catalana em refereixo al Principat; no per una qüestió de principis, sinó perquè la meva mandra per sumar tants números supera de bon tros el meu patriotisme. I d’altra banda, tampoc no cal ser massa viu per concloure que el 99% dels valencians i el 95% dels balears se situen sota la franja del borderline. Molt per sota.

Així doncs, mirem què ha passat al Principat.

Per una banda tenim els subnormals fixes a cada contesa electoral: els votants d’ICV-EUiA. Uns individus tan profunds que continuarien votant aquesta formació encara que en Joan Saura i en Joan Herrera pugessin damunt d’una taula amb el cos pintat de purpurina i cridessin “Visca el capital! mori Marx!” mentre fan el trenet. En total, 279.599 persones.

Després tenim els votants del PSC i del PP. 1.636.125 persones amb el nivell intel·lectual d’un llimac esguerrat i amb la consciència nacional tant difosament espanyola com la Lola Flores. Perquè realment cal ser un dat pel cul sense fons per viure a Catalunya i a hores d’ara continuar votant partits ja no d’obediència espanyola, sinó espanyolistes amb tots els ets i uts.

També hi sumarem els nuls. Ja sigui els de l’estelada, els de l’Escribà de Balaguer, els de la màscara de la Warner, els del paper de wàter amb caca o els que després de 30 anys de conteses electorals encara no han après a ficar un paper dins d’un sobre sense equivocar-se. Downies street tots.

Al mateix sac hi ficarem els que voten partidets de pa sucat amb oli. Gent amb tanta bona voluntat i bona fe, com manca de criteri i sentit comú. Perquè convindreu amb mi que cal patir algun tipus de deficiència intel·lectual congènita per votar un partit com el PUM+J, per exemple (sí, existeix, i l’han votat 362 animalons).

Fent números grossos, entre nuls i nul·litats en tindríem uns 200.000. I amb tot això ja portem 2.115.724 al sac del cens dels catalans curts de gambals.

Si heu estat prou alerta, haureu vist que ens hem deixat un gruix important d’electors. Efectivament, els votants de Convergència i Unió.

Ningú no dubta que en Mas votaria sí en un referèndum si no es fes, que en Felip Puig practica bondage vestit amb l’estelada i que l’Oriol Mas es deixaria créixer dues patilles més per tenir les quatre barres a la cara. Però… i en Duran?

Qui amb dos dits de seny, amb un sentiment de catalanitat conscient, amb una estima confesa per la pàtria, pot votar en Duran i Lleida, àlies Lo Pelat de la Franja, àlies en Pepito de la Sinda, àlies el ministre-wannabe.

Les males llengües diuen que per demostrar la seva catalanitat davant en Vila Abadal, en Duran i Lleida va anar a tatuar-se “Independència per Catalunya” a la cigala, però com que el text era massa llarg i no li cabia va decidir tatuar-se finalment un “Viva España” que va acabar sent un “Viva Españ” per qüestions de llargades, o més aviat curtades.

Podem ser crítics, acrítics i diacrítics amb els quatre-cents cinquanta set mil partits que conformen l’univers independentista, d’altra banda més que votants. Podem deixar de votar-ne uns per votar-ne uns altres, o fins i tot fotre’ns la papereta al cul i alimentar així el sac dels subnormals abstencionistes. Però com algú que es consideri ja no independentista, ja no catalanista, sinó simplement català pot votar en Duran i Lleida? Ni que ens prometés deixar de tocar la bateria si ho fem!

Un senyor que ja en plena campanya va dir adéu a un “pacte fiscal” que de fet ja era més foc d'encenalls que altra cosa. Que va proposar un govern de concentració “nacional” (de la seva nació) amb ell de ministre conciliador… Un senyor que el més a prop que ha estat de la catalanitat va ser quan va intentar infiltrar-se als vestidors de l’Escolania de Montserrat!

Doncs bé, un milió més de subnormals.

I tots aquests sumats als que van decidir abstenir-se fan un total de gairebé 5.000.000 de subnormals amb dret a vot.

Amics, no sé si Catalunya arribarà a ser mai res. Però el què queda clar de tot plegat és que si ens en volem sortir, abans ens haurem de treure l’enorme cigala que tenim encastada entre les natges i que a cada entomada ens malmet el cervell.

GORA JO!

dissabte, 26 de novembre del 2011

Azken guda dantza

Comitè Central Ratafiarista. PLL és el de la dreta. La vostra, no la seva.

Pere Llufa (en endavant PLL), blocaire ratafiarista i oditós de la Catalunya percutida, desitja mitjançant aquesta declaració donar a conèixer la seva resolució.

Arran dels últims esdeveniments ocorreguts al nostre país —i també al seu—, s’està obrint un nou temps polític. Estem davant d’una oportunitat històrica per donar una solució justa i democràtica al secular estat de l'òdiT.

La lluita de llargs anys ha creat aquesta oportunitat. No ha estat un camí fàcil. La cruesa de la lluita s’ha endut a molts companys i companyes per sempre. D’altres estan patint l’exili. Per a ells el meu reconeixement i més sentit homenatge.

D’ara en endavant el camí tampoc serà fàcil. Però és temps de mirar al futur amb esperança. És temps també d’actuar amb responsabilitat i valentia.

Per tot això, PLL ha decidit el cessament definitiu de la seva activitat en tots els fronts. Amb aquesta declaració històrica, mostro el meu compromís clar, ferm i definitiu.

VISCA EN PERE LLUFA! VISCA LA CATALUNYA RATAFIARISTA!

SALUT, ÒDIT ETA FORÇA A LA MÀ PER PODER-SE-LA PELAR!

FINS AVIAT I GRÀCIES PER TOT EL PEIX!


PS. El correu continuarà actiu només per ofertes de mamades.

PS2. A tots els que sempre us heu preguntat quina és la Resposta a la Pregunta Definitiva sobre la Vida, l'Univers i Tot Plegat... és 42 tanoques. Ja no cal que us llegiu el llibre.

PS3. Pensàveu que no tindríeu la foto de la xati de rigor, oi?

La senyoreta Catalunya, a l'espera de ser percutida. Un cop més

divendres, 25 de novembre del 2011

Copagament


La Noèlia m'ha demanat que li faci la visita ginecològica
per estalviar-se l'euro sanitari.

El català és un ésser acostumat a combregar amb rodes de molí, expressió molt nostrada i eufemística que ve a voler dir que estem avesats a empassar-nos-ho tot per la via rectal i sense vaselina.

Ja fa temps que els nostres indsignes representants institucionals, aplegats sota la denominació “dels millors”, estan marejant la perdiu amb el tema del copagament sanitari. Això és, fer-nos pagar al voltant d’un euro per visita al metge de capçalera, allò que ara se’n diu CAP i que aviat en diran RES.

No entraré a debatre si la mesura, que teòricament persegueix aportar entre 60 i 70 milions d’euros més al Govern reduir l’abús que molts usuaris fan del sistema sanitari català, és bona o no. Tot i que en la meva humil opinió tinc clar que una part del problema es resoldria si molts dels avis que van a passar el matí al CAP —en comptes d’anar a mirar obres o d’anar a revisar la seva llibreta d’estalvis al banc— sortissin amb la recepta del cementiri a la butxaca i l’etiqueta de la morgue penjant del dit gros del peu.

El què vull denunciar ara i aquí és el terme: ‘Copagament’.

‘Copagament’ és una paraula que ni el DIEC recull, però de la que és fàcil deduir-ne el significat. “Fàcil”, és clar, si vas fer el BUP abans del 1990, quan la llengua encara tenia alguna importància en la docència.

Vegem-ho: ‘Copagar’ està formada pel prefix ‘co-‘, que significa ‘ensems amb’, ‘en comú’, i pel verb ‘pagar’, que significa donar els diners que val (una cosa que compres, que reps, etc.).

És a dir, simplificant-ho perquè les vostres mediocres ments ho entenguin, “pagar a mitges”.

Per tant, el què el conseller monosil·làbic del ram ens proposa és “pagar a mitges la sanitat”. Una idea, podríem pensar, a priori justa i necessària. Si jo utilitzo un servei, és quasi un acte de justícia divina que contribueixi a pagar-lo, la Generalitat una part i jo l’altra. Què hi podem objectar?

El què oblida el conseller convers adalil de la sanitat privada, és que els diners que copaga la Generalitat també han sortit de la meva butxaca, de la mateixa de la que ara em vol treure un euro més. Amb el què el copagament es converteix realment en un repagament, és a dir, pagar dues vegades pel mateix servei.

I és que en d’altres coses no seran els millors, però en intentar-nos fer passar bou per bèstia grossa (el què pels barcelonins seria “enganyar-nos com xinos”) són uns veritables artistes.

dimarts, 22 de novembre del 2011

Visca les Marianes!

Una jove de Nuevas Generaciones
reflexionant sobre la victòria d'en Mariano

Estic convençut que a molts de vosaltres la victòria d’en Mariano us ha deixat un mal gust de boca. És normal. A ningú no li agrada que li facin menjar una cigala després d'haver-lo percutit per darrera.

Però a mi, amics meus, el triomf del senyor dels hilillos de plastelina m’ha alegrat el dia.

Per entendre la meva eufòria hem de tenir clar que per al nostre país és ben bé igual que governi un socialista que un peperu, ambdós són la mateixa merda. Però com a mínim els segons no amaguen les seves intencions, que no deixen de ser les mateixes que les dels primers, però pintades en un altre color.

Doncs, per què aquesta alegria que m’embriaga tot el cos i que m’injecta de sang la titola?

És simple. Les dones del PP estan més bones.

I no només estan més bones, sinó que vesteixen millor.

Aquesta és la diferència fonamental entre la dreta i l’esquerra espanyola.

I és que amics meus, coincidireu amb mi que res té a veure una Arantza Quiroga amb una Leire Pajín, o una Cayetana Álvarez de Toledo amb una Carmen Chacón, o una Soraya Sáenz de Santamaría amb una María Teresa Fernández de la Vega. O fins i tot una María Dolores de Cospedal amb una Magdalena Álvarez.

El PP significa el retorn a les faldilles, a les sabates de talons, als trajus-jaqueta (i no sabeu com em posen les dones amb faldilles i talons!); el PP és la feminització de la política davant d’aquesta incomprensible dèria que han tingut sempre les esquerres de masculinitzar la bellesa femenina a cops de pantalons i anoracs gruixuts.

És el retorn a les cares de vici i a les mirades perverses, als pensaments bruts, als plaers prohibits, als pecats carnals ocults i les actituds porques. Perquè totes les polítiques peperes sense excepció fan cara de gaudir jugant amb cuirs, vibradors i manilles i de posar-se de quatre grapes al primer toc, tot bavejant a l’espera que una grossa cigala els rebenti la xona.

Només cal veure la cara de xupapolles que fan la majoria, per tenir clar que traspuen una perversió viciosa, i que esperen el final dels mítings per calçar-se als primer borjamari que se'ls posi a tret, sota la tarima del pavelló d'esports. Això sinó s'han masturbat abans sota la taula de la roda de premsa.

I per acabar, siguem francs (que francos ja ho són ells) sempre provocarà un punt més de plaer encular a una del PP que a una del PSOE. Digueu-me romàntic.

L’única nota trista de tot plegat és que la Montserrat Nebrera plegués del partit abans de la victòria definitiva. Perquè sens dubte, mai no hi haurien hagut tantes palles davant la tele en la presa de possessió d’una ministra.

melafo 1: Arantza Quiroga

Melesfo de dos en dos: Cospedal i Saenz de Santamaria

Melafo 4: La Cayetana abans d'agenollar-se

Melafo 5: La jove promesa toledana,
Marta Valdenebro
Avui per esmorzar ja se n'ha menjat dues

dimarts, 15 de novembre del 2011

Agafats dels collons

Sens dubte, està gaudint d'un bon buquet

Que m'agraden les mamades no és cap novetat que us descobreixi avui. Els lectors habituals ja són prou coneixedors de la meva predilecció perquè em xarrupin la fava, i la majoria de lectores ja han tastat en primera persona el meu excel·lent buquet. I a fe de Déu que algunes s'hi podrien dedicar professionalment si és que no ho fan ja. Com a mínim, a mi no em van cobrar.


Tot i així encara queden dones que es neguen a amorrar-se al piló, ja sigui per tabús, per una sexualitat mal interpretada o per unes estranyes i perverses conviccions heretades d'un feminisme malentès.

I és que algunes fèmines associen de manera equívoca mamada amb submissió. Carn de pel.lícules porno, aquestes femelles creuen que agenollar-se davant d'un home representa la confirmació del seu estatus com a sexe dèbil.

I no amigues meves, res més lluny de la realitat. Al contrari del què les vostres immadures o manipulades ments puguin pensar les mamades són poder. Perquè no hi ha activitat sexual que deixi a l'home més indefens que una bona fel·lació.

La polla és el joystick de la voluntat de l'home. No debades la traducció d’aquest terme en català és ‘palanca de control’.

I és que si les dones poguessin portar la polla del seu home a la boca tot el dia n’exercirien un control absolut, com el ventríloc que mou a la seva completa voluntat el ninot, però a la inversa.

Perquè fel·lar una cigala no és ficar-se un tros de carn a la boca, mamar una cigala és xuclar l'ànima d'un home. És l’absorció completa de l’esperit masculí. La completa vampirització de l'ésser masculí.

Arribats a aquest punt, entec que totes les que encara teníeu dubtes esteu deleroses per posar-vos a la boca la primera cigala que tingueu a l’abast, ni que sigui per comprovar les meves teories.

No us precipiteu i continueu llegint, la lliçó d’avui encara no ha acabat.

No entraré en els detalls sobre com fer una mamada, prou n’hem parlat en aquest oasi literari, i prou feina tinc avui per escriure un tractat que l’experiència ja us anirà donant. Però sí m’agradaria fer un incís en un moment tant significatiu com delicat.

L’escorreguda.

I és que moltes dones no saben què pas fer en aquest moment. Què és millor, a la boca, a la cara, fora?

L’escorreguda és el moment més crucial d’una bona mamada. És aquell instant en el que, si les coses s’han fet correctament, podríeu ordenar l’home que es llancés d’un setzè pis i ho faria sense dubtar-ho. I al contrari, una mala decisió pot engegar a la merda tot l’esforç i la bona feina realitzada fins aquell moment.

Lluny del què hom pugui pensar, la lleterada a la cara no és la millor opció. Potser per a alguna generació esclava de les pel·lícules porno pugui esdevenir una bona alternativa, però generalment els resultats són poc satisfactoris, tant per l’un com per l’altra. És millor en aquest cas, deixar que l’esperma caigui sobre el cos i regalimi sobre els pits. Perquè si bé l’escena de la cara inundada de semen pot ser molt cinematogràfica, a pocs homes li agrada besar una cara maquillada del seu propi líquid.

En aquest sentit, la correguda fora és millor opció, tot i que cal tenir en compte que és una operació extremadament delicada. Penseu-hi. Amb la mamada teniu tot el control. Mentre xarrupeu la verga erecta, l’home no és res més que un terròs de sucre que desfeu a voluntat i que rebentarà en mil bocins en el moment que el brollador exploti. Retirar la boca en el moment més àlgid és com si us retiren la cigala de la xona en els instants previs a l’orgasme, una merda veritat?

L’escorreguda fora de la boca només té sentit si la mamada acaba amb palla. Però amb una palla espectacular, a l’alçada de la fel·lació que estàveu fent. A més, cal controlar molt bé els ritmes, tenir l’art de la continuïtat. La transició d’una acció a l’altra ha de ser transparent i en el temps adequat, que no es noti. Sinó tot acabarà amb una fellatio interruptus on tot se n’anirà a la merda: la mamada i, especialment, el vostre control sobre l’home.

Així doncs, que faig?” us estareu preguntant a aquestes alçades de la pel·lícula.

Sens dubte, la millor opció és la correguda dins la boca.

Visualment impecable, sexualment extraordinària, la correguda en boca és el final que tota novela voldria tenir. Veure com la dona s’omple la boca del vostre semen i com ressegueix la cigala amb la llengua fins als ous per no deixar escapar aquella gota fugissera no només és un dels plaers més immensos que un home pugui viure i veure, sinó la constatació definitiva que tu, dona, tens tot el poder.

A més, la mamada cal assaborir-la. Cal gaudir-la com un vi que ens ha costat 600 euros.

No hi ha res pitjor que la dona que conserva el líquid a la boca i surt esperitada al lavabo per buidar-la a la tassa del vàter. És com l’home que abandona el llit per fumar-se un cigarro tant bon punt s’ha escorregut dins vostre. Pitjor encara. És com si a més a més, us deixés un plec de bitllets sobre la tauleta de nit.

Oi que a vosaltres us agrada que després d’una follada l’home es quedi al vostre costat, acaronant-vos, abraçant-vos, estimant-vos? La mamada, doncs, en tant que activitat que cal considerar femenina, necessita dels mateixos ritmes.

La polla, amigues meves, necessita amor.

En canvi, veure com la dona apropa la seva cara a la teva per besar-te i, a pocs centímetres de tu, amb un sensual gest recull amb la llengua aquella goteta que s’escapava per la comissura dels llavis per assaborir-la és l’elevació a la màxima potència del plaer masculí.

Si ho feu bé, entendreu llavors el veritable significat de l’expressió “tenir un home agafat pels collons”.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Una societat captiva


No tenia els 6 euros per la màscara oficial, però li passarem per alt la falta


El passat 5 de novembre internet havia de viure la seva pròpia apocalipsis.

Anonymous, aquesta colla d'adolescents amb aspiracions a hackers "kiero jaquear el jotmeil de ni nobia grasias de antebraso", havia anunciat mitjançant un comunicat "ETA style" però sense txapela que atacaria Facebook.

En un avenç de l'apocalipsi maia del 2012, Anonymous pretenia fer caure el gegant de les xarxes socials per denunciar el "suposat lliurament d'informació dels usuaris a empreses i governs" i per expressar la seva disconformitat amb les polítiques de privacitat de l'empresa d'en Zuckenberg.

L'estratègia dels deixebles de V for Vendetta (una pel·lícula que només ha recaptat 70 milions de dòlars i que de retruc torna a estar de moda), passava per fer un atac de denegació de servei (conegut com a DDoS en l'entorn geek, conegut com a ezo-qué-é-lo-qué-é en la resta d'entorns) que saturés els servidors de Facebook i deixés aquesta xarxa inoperativa.

Una operació collonuda, no creieu? Tombar Facebook. "Mola mazo" que deia el poeta d'Alcoi.

Però de cop, l'única persona del grup a qui no li apretava la goma de la màscara va pensar que si Facebook queia no es podrien comunicar pas amb els 170.000 seguidors que Anonymous té a la mateixa xarxa.

I com podria informar Anonymous de l'èxit de la destrucció de Facebook sense Facebook? Oh, paradoxa.

Per Twitter? Oh, espereu, que Twitter també és una de les empreses que conformen el nou eix del mal 2.0… Google+? LinkedIn?

Finalment, l'operació Facebook fou cancelada, perquè matar Facebook, Twitter, Google+, Youtube i tots aquests altres monstres socials era, en el fons, matar Anonymous. O com a mínim, deixar-los sense veu.

I així, sense voler-ho, Anonymous es va convertir en captiva de la seva pròpia paradoxa. I de, passada, també del sistema.


PS. Els membres i simpatitzants d'Anonymous, així com gran part del moviment dels indignatxxxs han adoptat la màscara de V for Vendetta com a símbol. En una nova paradoxa dels temps que corren, aquesta decisió ha suposat un reimpuls a la venda de màscares d'aquesta pel·lícula que han comportat un ingrés "extra" a multinacionals com TimeWarner (propietària dels drets d'explotació) i cadenes com El Corte Inglés.

Només la botiga de disfresses novallorquesa Rubie's Costume va vendre l'any passat, a un preu de 6 dòlars la unitat, més de 100.000 màscares, quan abans de l'aparició d'Anonymous i la popularització del símbol, no arribava a les 5.000 vendes anuals. No cal dir que el senyor Rubie s'ha convertit en un dels principals defensors dels moviments de protesta.

Com deia no fa pas massa The Guardian, "a symbol embraced by anti-establishment activists is, thanks to its popularity, helping to fill the coffers of a large Hollywood corporation".

Coses de viure en una societat captiva.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Societat descompensada


Només va estudiar FP, per això té un bon paraigües

Vivim en una societat descompensada. I no parlo de la tradicional divisió entre rics i pobres (al contrari, d’això se’n diu equilibri, fills de puta), sinó de qüestions molt més profundes i transcendents.

Els estudis, per exemple.

Durant anys i panys, pares, polítics, mestres i demés gentalla ens ha estat intentant convèncer que la societat es dividia en dues parts: els que tenien estudis i els que no.

Ja a l’escola t’advertien: «si no estudies, aniràs a FP». I és que ja llavors la societat es partia en dos trossos ben definits, derivant els inútils cap a la formació professional i els intel·ligents cap a BUP. «Pobre, fa FP d’automoció...» pensaves, condemnant-lo sense compassió a formar part del populatxo.

I després del batxillerat tocava la universitat. Perquè res et podia fer més desgraciat que abandonar els estudis després del COU, quedant-te en terra de ningú. Merda entre la merda. Perquè almenys els de FP tindrien un ofici. Però tu, què tindries?

I és que la universitat era la hòstia. Era aquell espai que et convertiria en élite, en part de la classe intel·lectual, benestant i, —amb esforç i dedicació— potser dirigent del país. Llicenciat! La grandesa! El súmmum! Ítaca!

Perquè a més havies de ser llicenciat, no pas graduat. Ah les carreres de grau! la FP del món universitari! Escòria que no podia resistir els cinc anys de carrera i s’havia de conformar amb un títol inferior.

I llavors et matriculaves a la ‘uni’. I entraves per la porta gran, amb la teva carpeta acabada d’estrenar, on t’hi enganxaves l’adhesiu de la universitat de torn —llavors no et donaven la carpeteta oficial— perquè tot el barri veiés que eres universitari!

I els amics dels pares et preguntaven: «què estudies?». I tu, inflat d’orgull, amb el grau de superioritat moral de més que et dóna simplement el fet d’haver-t’hi matriculat, responies: «Dret / Medicina (oh! el sant grial!) / Biologia / Filologia (el què?) / Econòmiques (sóc Déu!)...».

Però llavors, conforme avançaves cursos (o assignatures, o crèdits com en diuen ara), t’anaves adonant que allò no era ben bé com t’havien explicat.

Els teus amics de la FP ja havien acabat els estudis feia temps. I treballaven. El colega fuster cobrava més de 100 papers al mes, el mecànic 120, el matricer 140... I tu? Tu encara pidolaves la setmanada als pares per poder sortir el cap de setmana.

I veies que tu no eres l’anècdota. No eres tan únic com pensaves. La universitat s’havia convertit en un fenòmen mainstream i tothom hi volia anar. Per què qui voldria renunciar a ser un triomfador, a formar part de l’élite del país com ens havien promès? I veies que al teu barri éreu més els que anàveu a la facultat que els que havien anat a FP i que cada any pujava més gent al tren amb la carpeta amb l’adhesiu de la universitat.

I llavors començaves a reflexionar si la societat seria capaç d’absorvir tant de llicenciat. Mil dos-cents llicenciats en Dret cada any per a dues-centes places anuals d’advocat, per exemple... I veies clarament que no, que no seria capaç.

A tot això s’hi afegia que de cop descobries que la universitat tampoc no et feia més intel·ligent, ni més savi. Tret de la matèria específica en què t’havies format (i amb prou feines), què en sabies de la resta de coses? Res. Ni ortografia sabies, perquè la majoria d’universitaris, amics meus, escriuen com el cul.

Pregunteu-li a un físic què en sap de literatura, o d’història. El més probable és que us contesti amb una constant. O pregunteu-li a un filòleg d’hispàniques què en sap de matemàtiques o de química. El més segur és que us acabi recitant qualsevol poema d’algun dels germans Panero (si pot ser de Leopoldo María), que fa molt culte i intel·lectual.

I així tenim tota una generació (o dues ja) de condemnats a les cues de l’atur, de frustrats intel·lectuals, de joves sobradament preparats que no poden aspirar a res més que servir entrepans a la barra d’un McDonald’s perquè ni tan sols una bombeta saben canviar.

Tot això mentre veuen que els tontos de la classe, els que no servien de res, els burros de la FP, tenen ofici i benefici i han pogut anar tirant a la vida. I alguns fins i tot han muntat negocis, algun d’ells amb èxit. Negocis als que envies el teu currículum ple de faltes d’ortografia per aspirar a ocupar alguna plaça d’administratiu.

Però és clar, tu tampoc no vas estudiar FP de secretariat. 

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Un sistema endreçat



A aquesta me la follaria per sistema

D'un temps ençà no paro d'escoltar queixes sobre la situació econòmica social actual. Queixes que en molts casos s'han canalitzat en acampades, en d'altres en massives manifestacions com la de diumenge passat i en la majoria en laments protoalcohòlics a la barra de qualsevol bar.

Sigui com sigui, però, sembla haver-hi un consens per culpar al "sistema" de tot allò que ens passa.

"El sistema no funciona" diuen.

Doncs bé il·lusos amics mongoloids, sento desil·lusionar-vos, però tinc l'obligació moral de retornar-vos a la realitat: el sistema funciona de puta mare. De fet, fa més de dos mil anys que funciona de collons.

El problema és que des de fa una desena llarga d'anys, potser vint i tot, les classes populars d'aquest país món van començar a veure's el cul i, contràriament al què és en realitat, van creure que ells també podien beneficiar-se d'aquest sistema. Va ser així com la classe baixa de la societat, de la que en formàveu part la majoria, va decidir per ella mateixa que era l'hora de pujar un graó i convertir-se per obra i gràcia de Déu en classe mitjana.

I és clar, la classe mitjana té un bon cotxe, i una bona casa, i un apartament a Begur, i surt a sopar cada nit de dijous a divendres, i vesteix de Dolce&Gabbana i Armani, i va de vacances cada any a destins exòtics, i té un iPad, un iPod, un iPhone, una Xbox i una Wii...

I el sistema, que sempre ha estat amatent per cercar noves i creatives solucions per lucrar-se millorar va beneïr el canvi de paradigma: "benvinguts a la classe mitjana pobres desgraciats, aquí teniu els aparadors dels vostres somnis i la targeta que obrirà totes les portes de la felicitat". Consumiu fills de puta, consumiu.

I els pobres, ara convertits en nous benestants, van obrir àvidament les portes de la societat de consum i s'hi van llençar de cap.

I n'estaven tant convençuts que la pobresa ja no existia i que havíem assolit un estat del consum benestar absolut que fins i tot van començar a pregonar amb supèrbia que les dretes i les esquerres ja no existien, que formaven part del passat. Perquè reconèixer l'existència de classes, reconèixer l'existència de desigualtats, amics meus, feia pobre.

Però aquests solemnes desgraciats no recordaven que tant sols uns anys abans, quan ells eren petits, a casa només hi havia un cotxe, el diumenge es feia festa grossa amb patates xips, pollastre a l'ast i Mirinda, el paper pintat durava trenta anys i les mares apedaçaven la roba. No recordaven que a casa sempre havien format part d'això que ara en diuen classes populars, per no dir-ne pobres de merda. Una classe de la que, malgrat el miratge dels darrers anys, de fet no n'havien sortit mai.

I ara, quan el sistema ha dit que ja n'hi havia prou, quan ha vist que ja no podia esprémer més la gallina dels ous d'or sense matar-la i que ja havia xuclat massa de la mamella, ha decidit tornar als vells temps, i en un exercici de realisme ha tornat a posar cadascú al lloc que li pertoca i tornar al paradigme de pobres i rics. Com així sempre ha estat.

El sistema sap que tornaran a venir temps millors i que d'aquí uns anys podrà tornar a enganyar els pobres perquè tornin a creure's rics. De moment, però, el sistema ha fet endreça.

"El sistema no funciona" diuen. El sistema funciona de collons.

divendres, 30 de setembre del 2011

Monosutra (o post precoç)

Aquesta noia no pateix de l'esquena

Fa dues setmanes vaig comprar el Kamasutra.

Des de llavors, cada dia poso en pràctica una postura diferent, i a fe de Déu que n'hi ha de ben estranyes!

Ni m'imagino com deu ser fer-les en parella!

dilluns, 18 de juliol del 2011

Personxs indignadxs


Ellx també està indignadx, però me lx follx igual

Un bon dia, algú amb un cert criteri estètic va decidir que la utilització de l’arrova per no fer distinció de gènere era cutre. Cutre i d’imbècils, hi afegíem alguns.

Alguns il·lusos vam creure que la tonteria de la puta arroba dels collons s’havia acabat. Que per fi algú havia posat seny. Però no. Si hom podia pensar que la deriva subnormaloide dels paritaris dels ous havia tocat fons, estàvem totalment equivocats, encara era possible anar més avall, enfonsar-se encara més en la merda de la correcció política.

Va ser el dia en què un grup de simis indignats reunits en assemblea, després de diverses consideracions,  debats i esmenes i de sotmetre-ho a l’anàlisi de dotze comissions i subcomissions paritàriament lingüístiques, van decidir buscar una alternativa que, utilitzant algun dels caràcters bàsics de l’alfabet llatí, els permetés continuar conservant i pregonant la seva correcció política i la seva voluntat de no discriminar entre polles i xones en l’escriure.

Aquell dia, va aparèixer la ‘x’.

Sí amics, la ‘x’, la vint-i-quatrena lletra de l'alfabet català —anomenada ics o xeix—, la incògnita, la lletra del porno, el cromosoma sexual dels mamífers, el 10 dels romans, la generació dels nascuts en els anys 70...

Així, si la simbologia aplicada a aquesta lletra no estava ja prou massificada, aquesta gent amb més amor als gossos que a la dutxa, va decidir donar-li un altre simbolisme. A partir d’aquell moment, la ‘x’ també s’utilitzaria per no fer distinció de gènere esdevenint així, en el còmput global d’estudideses humanes, una nova aberració lingüística.

Apareixeren així nous termes com:

— indignadxs
— acampadxs
— maestrxs
— trabajadorxs
— alumnxs
— chúpamex xl nabx

Algú haurà notat, però, que aquest nou comodí lingüístic presenta una dificultat important: no es pot utilitzar en català.

Efectivament, si en castellà la feminització de les paraules segueix més o menys una mateixa pauta —la substitució de ‘o’ per ‘a’—, en català la cosa és més complexa.

Indignats no es pot convertir en indignatxs, ni treballadors en treballadorxs, perquè no tindria ni lògica ni sentit.

Algú podria creure que aquesta dificultat per integrar la ‘x’ en la ortigrafia catalana va obrir un nou debat en aquelles assemblees tan preocupades per l'esdevenir de pobles i nacions per tal de buscar una forma paritària de resoldre el conflicte i, de passada, salvar la llengua catalana del masclisme lingüístic.

Però la solució ja l’havien adoptat molt temps enrera: no expressar-se mai en català.

dimecres, 13 de juliol del 2011

Aur! Aur! Desperta Ferro!

Només veure la titola d'un almogàver, les dones ja tenien el primer orgasme

El 13 de març de 1311 la Companyia Catalana d’Orient arribà a prop del riu Cefis, perparats per emprendre una de les més glorioses batalles de la nostra història.

Atrapats entre el riu i el llac Copais, sense escapatòria possible, els almogàvers esperaven la càrrega de la cavalleria pesada francesa.

La inferioritat numèrica dels catalans era més que evident, 3.500 soldats de cavalleria i 4.000 infants envers els 700 cavallers, els 3.000 soldats de cavalleria i els 12.000 infants de les forces franceses. De fet, era tan clara i imponent la superiorat dels francesos que els aliats dels catalans, els turcoples, van fugir en desbandada.

La derrota dels almogàvers semblava clara.

Així i tot, els catalans van ordir una estratègia exemplar. Van situar-se amb el riu Cefis al flanc i el llac Copais a la seva esquena, una ubicació que malgrat els bloquejava qualsevol possibilitat de sortida tan sols permetia l’atac frontal de l’enemic i impedia qualsevol intent d’envoltar-los.

Aprofitant el sòl pantanós, els almogàvers van obrir solcs a la terra desviant les aigües del riu i inundant la plana amb fosses plenes d’aigua, invisibles a l’enemic a causa de la densa vegetació.

Un cop acabada la feina, un grup d’almogàvers es dirigiren cap als francesos, increpant-los i insultant-los; mentre la resta de forces catalanes restaven en les seves posicions.

Sent conscient de la inferioritat dels catalans i de la impossibilitat de la seva retirada, i esperonat per l’insult d’aquell grup d’almogàvers, el cap dels francesos, el duc Gautier V de Brienne, va ordenar la càrrega de la cavalleria pesada en dues onades.

Quant la primera onada arribà al terreny pantanós preparat pels catalans, cavallers i muntures es van veure aturats pel llot, l’aigua i el fang. L’aturada va fer que la segona càrrega dels cavallers francesos xoqués amb la primera.

Així, amb l’enemic atrapat en el fang i amb serioses dificultats per bellugar-se i lluitar a causa del pes de les seves armadures, l’almogaveria llançà la seva càrrega al crit de «Aur! Aur! Desperta Ferro!».

La infanteria almgàver es caracteritzava per la seva lleugeresa, tan en el vestir —E no aporten mes de huna gonella o huna camisa, sia stiu o ivern; e en les cames porten hunes calses de cuyro, e als peus hunes avarques de cuyro—, com en les armes —E porten bon coltell e bona correja, e hun fogur a la cinta. E porta cascu huna llança e dos darts—.

Així, lleugers de pes i sense els impediments de les armadures els almogàvers acabaren amb els cavallers francs. Diuen les cròniques que dels 700 cavallers tant sols en van sobreviure 12, mentre que les baixes dels almogàvers van ser irrisòries.

Mentre la infanteria catalana eliminava un rera l’altre la majoria de cavallers francesos, la cavalleria almogàver es llançà contra la infanteria franca, causant-hi també una terrible mortaldat.

Fou tant important la batalla, que com a conseqüència els amogàvers catalans es van apropiar del ducat d’Atenes, que van posar sota la sobirania del rei de Sicília. Les quatre barres de la Casa de Barcelona van onejar sobre l’acròpoli durant un segle.

Avui, quan tot just fa 700 anys i quatre mesos de la commemoració no celebrada de la batalla de Cefis, res fa pensar que els actuals catalans siguem descendents d’aquells valents soldats, d’aquells grans estrategues, d'aquells ferotges lluitadors que van fer tremolar i derrotar totes les gran potències militars de l’època i van portar el nom del nostre país arreu del món amb honor, dignitat i respecte.

No tingueu cap dubte que si avui Roger de Flor, Roger de Llúria, Ramon Muntaner ressucitessin ens passarien a tots els catalans pel coltell, després d’escupir-nos i insultar-nos.

Perquè no hi hauria cap altra forma de recuperar l’honor i la dignitat del què algun dia va ser el poble català.


Aur! Aur! Desperta ferro!
Deus aia!
...
Veyentnos sols venir, los pobles ja flamejen:
veyentnos sols passar, son bech los corbs netejen.
La guerra y lo saqueig, no hi ha mellors plahers.
Avant, almugavers! Que avisin als fossers!
La veu del somatent nos crida ja a la guerra.
Fadigues, plujes, neus, calors resistirem,
y si'ns abat la sòn, pendrèra per llit la terra,
y si'ns rendeix la fam carn crua menjarem!
Desperta ferro! Avant! Depressa com lo llamp
cayèm sobre son camp!
Almugavers, avant! Anem allí a fer carn!
Les feres tenen fam! 

dilluns, 4 de juliol del 2011

Calcetes amarades d'humitat

«...les calcetes s’havien anat amarant d’humitat»

Intentava obrir-se camí entre les seves calces.

Ella hagués preferit que tot hagués anat més a poc a poc, li agradava jugar una mica abans de deixar tot el camí lliure. Però d’altra banda, ja feia molta estona que notava com les calcetes s’havien anat amarant d’humitat, des que ell li havia acaronat suaument el coll amb dos dits i un calfred de plaer li havia recorregut tota l’esquena; els mateixos dits que ara mateix lliscaven per sota la feble goma de les calcetes.

Ara, les tenia completament molles.

Mentre es debatia entre la idea d’obrir-se completament o mirar d’allargar més el joc, notava el contacte de la seva llengua humida amb la seva llengua humida, que en una mena de combat de plaer, lluitaven boca contra boca.

Però el debat era estèril, perquè mentre el seu cervell s’inundava d’opcions contradictòries, els seus dits ja recorrien els volts el seu cony.

Lluny quedaven ja aquells jocs preliminars que hagués volgut fer, aquelles carícies d’excitació prèvies al sexe. No calien. La pressió del penis erecte sobre la seva cama així li ho deien. I les calces, ara ja a l’alçada dels genolls, feia estona que havien deixat d’oferir resistència.

Els dits tenien via lliure.

Va tirar el cap tan enrera com va poder, deixant-se anar, deixant-se fer, rendint-se; mentre ell explorava cada un dels plecs del seu cony.

Suaument, delicadament, un dit va recórrer el perímetre del clítoris. Allò l’excitava, si és que a aquelles alçades era possible posar-se més calenta.

Lentament va apropar les mans als seus pantalons, va descordar-li el botó i la cremallera i va posar-li una mà dins dels calçotets. Amb un dit va resseguir-li la cigala, semblava gran, molt gran. Es va ajudar de les dues mans per baixar-li els calçotets i deixar-li el membre a l’aire. Era enorme.

S’hi hagués volgut amorrar en aquell mateix moment i fer-li la millor mamada de la seva vida. Li hagués volgut llepar, xarrupar, mamar... fins notar com explotava a la seva boca i el semen se li escapava per la comisura dels llavis. Però no podia, els seus dits ja havien trobat el forat del seu cony i ara un i després l’altre s’hi movien amb una cadència tan frenètica com el seu plaer.

En sabia. No hi havia cap dubte. En pocs minuts l’havia portat als límits d’un plaer que mai no havia viscut amb tanta intensitat. S’estava a punt de córrer i en volia més, molt més.

Així que va apartar-li la mà, va agafar-li la cigala i la va acompanyar en el camí del seu cony. Volia notar aquella bèstia dins seu, volia sentir-se perforada, foradada, penetreda amb la mateixa impetuositat que ho havien fet els seus dits.

Va obrir més les cames... i «adéu, he de plegar».

Altre cop eren 2/4 de 5 de la tarda i ell havia d’anar a recollir els nens a escola.

El xat s’havia acabat.

divendres, 1 de juliol del 2011

Dues expressions de l'ànima

Ui sí, quina mirada!

Diuen que els ulls són l’expressió de l’ànima. Que a través de la mirada podem conèixer el caràcter d’una persona, la seva forma de ser, la seva forma de pensar...

Mentida.

Mentida podrida.

En el cas de les dones —que és el què aquí ens ocupa i preocupa—, l’expressió de l’ànima es troba una mica més avall. Sí amics, en els pits. En les peres, si voleu dir-ho més clar.

Perquè amics i amigues (o en idioma quissoflauta, amicxs), què és el primer en el que es fixa un home quan es topa amb una dona de cara. En els ulls? Va home va, no em foteu riure! Ni els mariques es fixen amb els ulls quan una dona ens regala una generosa regatera.

A partir d’aquí, el cervell masculí —mitjançant un complex però innat sistema de valoració— evalua l’especímen que té al davant i n’extreu les conclusions sobre la seva forma de ser, la seva forma de pensar i el seu caràcter.

I de fet, si els pits són generosos, desafiants i atractius, poc importarà el caràcter i la forma de pensar de la seva propietària. Només desitjarem amorrar-nos-hi eternament.

Nota: Article escrit en commemoració de l'1 de Juliol, Dia de la Teta. Potser algun dia, Girona li dedicarà un carrer.


dimarts, 21 de juny del 2011

Merdes contemporànies

Jo sóc més de figuratiu

L’art és aquella disciplina que és un 99% merda i un 1% de genialitat.

I és que des de temps immemorials, en aquest camp sempre hi ha hagut qui ens ha volgut donar gat per llebre i, valent-se d’una mena d’autoritat autoimposada i d’un merdós títol de belles arts o d’una plaça de crític d’art en un fanzine decrèpit, ens han volgut adoctrinar en l’estètica de la postmodernitat.

Perquè amics, des de fa ben bé un segle, el 99% de l'art que s’ha fet en el nostre món és merda. Millor en majúscules: MERDA.

La deriva merdosa, però, es magnifica a mitjan del segle XX, amb l’aparició de conceptes com postmodernitat, popart, opart, expressionisme abstracte i, sobretot, art contemporani.

És tan gran el mal que els estetes decadents de l’art modern han fet a la civilització que, algun dia, alguna ment preclara de l’Institut d’Estudis Catalans proposarà el mot ‘contemporani’ com a sinònim de ‘puta merda punxada en un pal’, només com a acte de justícia per tots els cagarros que crítics, artistes i marxants ens han fet menjar, des de Lichtenstein fins a Vasarely, des de Tàpies fins a Warhol.

I no contents en destruir tot criteri estètic en la pintura, aquests mercenaris de la contemporaneïtat han estès els seus tentacles cap a camps que hom creia inviolables i incorruptibles, com el cinema, la literatura, la poesia, la dansa, la música i les puntes de coixí.

La història és així: a la segona meitat del segle XX, una legió d’abanderats de la postmodernitat van engegar una croada per dilapidar el bon gust que encara imperava en el món en matèria artística, i van decidir elevar als altars qualsevol gargot fet per un simi amb una ploma i enfonsar als inferns segles i segles de realisme i de figurativisme.

Aquells precursors del fins ara ullerapastisme, actualment hipsterisme i fa vint anys postmodernisme, van abdicar de Monet i de Manet (si algun dia els havien distingit), de Van Eyck, de Bruegel, de Koninck, d’Emanuel de Witte, de Velazquez, d’Abbati, de Francesc Cuixart, d’Antoni Viladomat i de tants altres grans pintors de la història, en favor de la MERDA.

Van posar l’art figuratiu a l’alçada dels empestats per començar a idolatrar el gènere de l’absurd, en el que es valorava més la intensitat, la direcció i la intencionalitat d’un traç fet amb el cul, que no hores i hores de pràctica, d’experiència, de virtut i d’excel·lència; esdevenint, de forma volguda o no, un nou engranatge de la màquina d’idiotització col·lectiva.

I dins d’aquest corrent destructiu del seny, la decència i el bon gust no podem obviar els precursors del merdisme contemporani. Artistes sobrevalorats —però bons artistes en els seus inicis— com Miró, Picasso i Dalí, les primeres mamachicho de l’art modern.

És per això que cada cop que passo per davant de la Facultat de Belles Arts, de l’escola Massana o de qualsevol galeria d’art que tufeja contemporaneïtat em vénen ganes d’escupir-hi al crit de: Visca Bartolomeo della Gatta!

El problema és que encara m’aplaudirien, pensant que estic fent una performance contemporània.

dimarts, 14 de juny del 2011

Si la tita d’en Pere fos un país seria el Vaticà


«Té dos pits grans com dos melons»
Exemple de comparativa útil i entenedora


En un lloc o altre del món, cada dia algú publica una infografia amb dades comparatives sobre qualsevol cosa.

Aquestes comparatives busquen tangibilitzar la informació per tal de fer-la més propera i comprensible al lector, mitjançant el compliment de dues premises dades: aportar una informació útil i ser entenedores.

Per exemple, és evident que dir «té un tumor com una taronja» és molt més entenedor que dir «amb un perímetre de 31,41 cm».

Vist així, no hi ha cap dubte possible de la utilitat de les gràfiques i les dades comparatives.

Però què passa quan les dades a comparar excedeixen de molt la comprensió del lector? Doncs que es busquen elements comparatius que també excedeixen de molt aquesta comprensió i és llavors quan simplement cauen en l’absurd i la inutilitat.

Vegem-ne casos pràctics vistos aquest cap de setmana a diversos mitjans:

Si Facebook fos un país, seria el tercer del món
Aquest és un exemple de comparativa recurrent. I no per recurrent menys inútil i absurd. De la mateixa manera podríem dir: «Si Facebook fos una puça, seria l’insecte més gran del món» o «si Facebook fos un meló, seria la fruita més gran del món». Comparacions boniques, cridaneres, però que no aporten absolutament res.

El nombre de seguidors de Lady Gaga a Twitter és superior a la població de Suècia
Dues dades comparatives que, si bé van en la direcció correcta, no exemplifiquen absolutament res, perquè per a fer-ho caldria que la població del món conegués quants habitants té Suècia, una dada que no crec que coneguin ni els mateixos suecs sense consultar la Wikipedia.

El tràfic de dades del 2015 equivaldrà a la quantitat d’informació emmagatzemada dgitalment el 2010
Mande? Lo cualo? Algú sap quanta informació ha estat emmagatzemada al món en format digital durant el 2010? Si jo amb prou feines sé els CD que he gravat!

Si la Wikipedia fos un llibre, es tardarien 123 anys a llegir-lo
Una altra mostra de comparativa absurda, sense cap mena d'utilitat i fins i tot despreciable. Especialment perquè no només la comparativa, sinó la mateixa dada esdevé absolutament inútil. Té alguna utilitat saber quant temps tardaria una persona a llegir-se la Wikipedia sencera? Cap ni una.

Si poséssim tots els emails que s’envien durant un any un damunt de l’altre, la pila arribaria fins la lluna
Una dada simpàtica, curiosa i excepcionalment creativa però que ni aporta absolutament res ni és mentalment comprensible. O és que algú té la capacitat d’imaginar-se una pila de papers tant alta com per arribar a la lluna? Posats a fer, perquè no la fem més grossa? «Si poséssim emails que s’envien durant un any, impresos en cartró de 400gr, posats un damunt de l’altre, la pila arribaria a Mart; i si els fulls s’apilessin en vertical, llavors arribaria fins als anells de Saturn».

La capitalització bursàtil d’Apple és una vegda i mitja el PIB de Catalunya
Gran comparativa de dades macroeconòmiques que topa amb dues dificultats principals: 1) Algú sap què nassos és una capitalització bursàtil? 2) Algú sap què és el PIB?


Aquestes comparatives, de ben segur que ens faran exclamar més d’un «oh!» i un «ah!», i fins i tot algun «lo flipas, neng» però esdevenen tant solemnement inútils com les dades que ens il·lustren i que no són res més que una altra mostra que el periodisme és el pitjor i més lamentable ofici del món, especialment quan vol ser seriós.

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails