 | ||
| Aprenent de jedi disposada a rebre les meves ensenyances sobre el motor de deformació; anal, en aquest cas. |
Molt encertadament, n’Steve Jobs deia que el món es dividia en dos tipus de persones: els intel·ligents i els imbècils.
I és que des que el món és món, la societat sempre s’ha repartit en dos bàndols antagònics, un caracteritzat per la intel·ligència i l’excel·lència i l’altre per la mediocritat i la ignorància. Malauradament, sense que això moltes vegades hagi significat la prevalença dels primers sobre els segons, sinó més aviat al contrari.
Rics i pobres, forts i dèbils, blancs i negres, gent normal i marietes… la història és plena d’exemples d’aquesta dualitat a vegades bàrbara, estressant, però sempre imprescindible.
Però tornant al tema dels intel·ligents i dels imbècils. Aquesta dualitat antagònica és palpable especialment en tots aquells temes relacionats amb el bon gust, com l’art, la gastronomia, la música, el cinema i tots aquells temes que requereixen tenir el cervell suficientment desenvolupat per discernir entre allò que realment és merda i allò que no ho és. Una capacitat cada cop més al llindar de l’extinció en la nostra espècie i que alguns molt pocs escollits encara mantenim.
Arribats a aquest punt, els que hagueu entès el títol del missatge i fins i tot us hagi eriçat tots i cada un dels pels de la polla o de la xona, podeu continuar llegint aquest article sense necessitat que la força us acompanyi. Per als que no, també podeu fer-ho, però sent conscients que us acabeu d’inscriure en el cercle de la ignorància sense dret a rèplica.
També en aquest punt, els que hagueu entès les subtileses del paràgraf anterior, podeu col·locar-vos tranquilament en el cercle dels intel·lectualment sobrats. Els que les hagueu captat però no les compartiu, demaneu que us facin lloc a l’altre bàndol. I els que no... bé, tampoc esperava massa dels meus lectors, sincerament.
Si de cas, permeteu-me disminuir el significat i el significant d’aquest article a nivells més comprensibles per a la vostra capacitat intel·lectual. Potser així, si bé continuareu sense entendre massa res, deixarà de capficar-vos pertànyer al grup dels imbècils i, sobretot, deixareu d’ambicionar equivocadament canviar-vos de bàndol; una acció, d’altra banda, totalment estèril. I mireu, pels temps que corren, estalviar-vos una nova frustració sempre és un plus que no cal desmerèixer.
Però tornem als grups i a les dualitats, amics meus, perquè a aquest pas no agafarem mai la velocitat de curvatura.
Us heu preguntat mai com algú pot preferir Mare Rosso a Bitter Kas? o un Big Mac a les braves del Bar Los Romeros? o un Limoncello a una copa de ratafia? o Windows a qualsevol altre sistema operatiu del món, inclòs el terminal d’UNIX? o els Manel a Roger Mas? O Chewbaka a Spock?
Doncs, amics meus, incomprensiblement la majoria es decanta per les primeres opcions fent de la veritat certesa i confirmant que en aquest món preval la imbecilitat sobre la intel·ligència.
I d’exemples com els anteriors en podria continuar posant fins que quedessiu extenuats per la lectura d’aquest article; en un exercici que, en la meva benignitat, no penso fer per no enfonsar-vos més en la vostra cretinitat.
Afortunadament continuo creient en la bondat de l’evolució i estic plenament convençut que de tal manera que al llarg de la història les espècies s’han anat dividint en diferents branques, podant-ne les més dèbils, ben aviat la nostra espècie, la mal anomenada sapiens, tornarà a patir una divisió, donant lloc a l’homo eruditus per una banda i a l’homo nescius de l’altra.
Aquest cop, però, l’evolució no n’exterminarà la dèbil, com feu quan l’homo antecessor es dividí en neanderthalensis i sapiens, sinó que destinarà el nou homo nescius a servir de mà d’obra barata i carn de canó de les ambicions i la intel·ligència de la gent com jo, els eruditus.
L’assimilació ha començat. La resistència és fútil.
