dimecres, 18 de gener del 2012

"Els beneficis es queden aquí"


La meva llibretera prioritza el tracte personal.

En una entrevista a Vilaweb, el president del Gremi de Llibreters de Catalunya, Antoni Daura, declara sobre l’arribada d’Amazon a l’Estat espanyol: “Jo diria a la gent que miri on es queden els beneficis en cada cas. Si ens compren el llibre a nosaltres, els beneficis es queden aquí; en l'altre cas se'n van a fora, i fan un flac favor no tan solament als llibreters sinó també a l'economia del país.”

Atenció: “Si ens compren el llibre a nosaltres, els beneficis es queden aquí”.

Enlloc analitza, però, perquè molta gent preferim comprar a Amazon abans que a qualsevol llibreria física, ni articula cap altre argument a part d’aquesta mena de patriotisme econòmic de llagrimeta catalana.

Com sempre, el recurs de tocar la butxaca, en aquest cas la seva.

El sector del llibre es troba s’hauria de trobar en plena transformació, la irrupció del llibre electrònic per una banda i l’arribada del gegant Amazon d’una altra, haurien de ser un revulsiu perquè aquest sector es plantegés un canvi necessari que sembla que no hagin assumit ni tampoc tinguin massa ganes de fer-ho.

Amb una mena de mentalitat mercantilista ja no del segle passat, sinó fins i tot de l’anterior, les editorials no s’han adonat que el model de negoci del llibre ha canviat, l’era digital l’ha canviat. En el cas del llibre electrònic, en comptes d’optar per vendre més a un preu més reduït aprofitant els avantatges que ofereixen les tecnologies actuals, continuen preferint vendre poc no vendre res a un preu exhorbitat. Per què sinó un llibre electrònic català val quasi el mateix que en format paper?

Per posar un exemple, el llibre Jo confesso de Jaume Cabré el podem trobar en paper per 25 euros i en format digital per 19. Sis euros de diferència en un producte que elimina les despeses d’impressió, de distribució i tota mena d’intermediaris entre l’editorial i el lector (entre elles el llibreter).

Per sis euros, sincerament, preferixo el volum imprès, que almenys vestirà de cultura els prestatges de casa.


Ens trobem per parlar de literatura.

Però tornem a les llibreries, que al capdavall era el motiu d'aquesta vomitada.

Fa molts anys, al meu poble hi havia una petita llibreria a la que podies entrar sense tenir cap idea al cap sobre què comprar i, en canvi, sortir amb un parell de llibres a la mà que de ben segur t’agradarien. Perquè la llibretera coneixia els llibres i et coneixia a tu, sabia els teus gustos, què et podia agradar i què no i, només veure’t entrar ja tenia a punt les seves recomanacions: “Pere, mira’t aquests que t’encantaran”, “M’ha arribat aquest llibre que l’estava guardant per tu…”.

I segurament sempre acabava gastant més del què en principi havia previst. Però gastant bé. “I si el comences i veus que no t’agrada me’l tornes, que en buscarem un altre” afegia alguna vegada per fer-ho tot més rodó.

Aquella entranyable llibreria va tancar per jubilació de la llibretera i amb ella, malauradament, va morir el model de llibreria de tracte personal i d’ofici, de molt ofici.

Les llibreries que avui sobreviuen són amplis espais carregats de milers de llibres a les prestatgeries on pots entrar, passejar-t’hi i remenar el què vulguis, però a la vegada també plantar-te al mig com un estaquirot durant deu minuts sense que ningú no et digui ni ase ni bèstia.

No tingueu por que cap d’aquells dependents (perquè ja no són llibreters, sinó simplement dependents) vingui a preguntar-te què vols, ni molt menys a recomanar-te res, concentrats a perdre el temps i els clients fent aneu a saber què rera el mostrador.

Si teniu sort, pot ser que algú vingui i us pregunti si necessiteu res. Davant aquella sorprenent llum d’esperança, direu “busco algun llibre, una novel·la potser”. I llavors molt educadament us diran “ah! les novel·les estan allà”. Estan allà, com si jo no sabés llegir els cartellets que hi ha a les prestatgeries.

Si encara vaig a la llibreria és per buscar el consell del llibreter, la tertúlia afable, el tracte personal, la recomanació d’algú que teòricament entén de llibres i de literatura, i no pas una versió cultural d’un supermercat.

Perquè per buscar un llibre pel meu compte ja tinc Amazon, que a més ven més barat, no em cal desplaçar-me enlloc i en un parell de dies me’l planta a la porta de casa.

Però no, la resposta del sr. Daura a tot això és: “compreu-nos a nosaltres, perquè els diners es quedaran a casa”.

Així de real, així de trist.


PS. Rescato un article de l’escriptor Juan Gómez-Jurado, ara fa un any just, sobre el tema.

dilluns, 16 de gener del 2012

Mozos


Per protestar contra en Mas, aquesta mossa, en canvi,
només utilitzarà el francès.

De la nit al dia, com aquell qui no vol la cosa, tot el prestigi d’un cos se n’ha anat a prendre pel cul. I no em refereixo al de Fraga Iribarne, que de prestigi no n’ha tingut mai encara que fins i tot el nostre amic Duran i Lleida li llepi la tita en descomposició.

Parlo dels Mossos d’Esquadra. Fills de puta tots.

Tot i el què deien els càntics de la nostra joventut, “militars i policia, la mateixa porqueria”, ningú no pot negar que els Mossos sempre han gaudit d’una certa reputació al nostre país. O si voleu dir-ho d’una altra manera, no han generat mai un rebuig tan gran com el que provocaven altres cossos a Catalunya, com la Guarra Civil o la Policia Nazional, per continuar utilitzant l’argot de l’època.

Perquè si bé els Mossos no deixen de ser una policia com qualsevol altra, amb les atribucions corresponents i les inherents actuacions qüestionables al fet de ser policia, hem de reconèixer que també tenien una pàtina de simpatia que no tenien els altres. Simplement pel fet de ser catalans. Perquè així som els catalans, ens posen la senyera a qualsevol merda i se’ns cau la llagrimeta.

Coi, si fins i tot les mosses semblaven més melesfo que les altres polis!

Però tot això, amics, s’ha fos en un instant.

En el precís instant que els sindicats de policies van decidir pressionar al Govern dels Miyors deixant d’utilitzat la llengua del país.

En el precís instant que 400 mossos rebien al president Mas amb banderes espanyoles i cantant el Viva España.

Just en aquests moments, tot allò de bo que (encara) podíem veure en els Mossos se n’ha anat a prendre pel cul i ha enfonsat el prestigi d’aquesta institució per sota del que li pogués quedar als grisos (he dit grisos?) i als picoletus.

Això sí, hauran aconseguit entrar en temps récord en tots els llibres de màrqueting del món, perquè mai abans cap col·lectiu havia enfonsat la seva imatge tan ràpidament com ha fet aquesta xusma fins avui coneguda com a policia nacional catalana.

I ara sí, ja podem recuperar allò de “de azul, verde o marrón un cabrón es un cabrón. I en castellà, no fos cas que en català no ens entenguessin.

La Policia Nacional Catalana

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails